Estil safareig

Un bloc amb caràcter propi, amb un estil personal, com el teu. Com el teu, ha dit. Malgrat que només era un exemple per intentar explicar que un bloc ha de tenir la seva pròpia personalitat i originalitat, per un moment m’ha fet una certa il·lusió que algú fos capaç de dir que aquest bloc té una mena d’alguna cosa que el fa diferent.

Després de rumiar-hi una estona he esbrinat quin és aquest estil propi. Es diu estil safareig.
En primer lloc hi ha l’efecte cove de la roba bruta. Al final del dia, quan el pijama s’ha arrapat al meu cos sense saber com i la son fa veure que no hi és -que no hem jugat prou, avui?-, agafo la pila de roba de damunt de la cadira i la llenço al cove. Tot el que duia, a rentar. I no cal dir que cada peça requereix la seva engruneta d’esforç. Aquí ja entra en joc el safareig. De vegades cal fregar més fort; d’altres deixar la peça en remull. O tractar-la amb fervorosa delicadesa. O fer servir un sabó especial. El més interessant, però, és que els safareigs són concebuts com uns receptacles destinats a la neteja i a l’abastiment d’aigua, i anant una mica més enllà, com a llocs de trobada i socialització. Que no us quadra, això, doncs, amb el meu bloc? Que no hi llenço el que he carregat tot el dia per submergir-ho en aigua de lletres i sabó d’assossec? Que no hi frego amb determinació? Que no s’hi acosta cap bèstia assedegada a ficar-hi el morro? Que no aprofito per regar-hi els pensaments? 

Que no em trobo a mi mateixa, emmirallada en el reflex d’aquesta aigua? Això. Això és l’estil safareig.

Un quart i mig de cinc

Vaig tornar-los a veure, de lluny, un dia d’aquesta setmana, mentre caminava apressadament a buscar la meva filla a l’escola. Acabaven de travessar el pont. Diria que, sempre que els veig, acaben de travessar el pont i fan exactament la mateixa passa al mateix lloc exacte. I potser jo també hi entro, en aquesta sincronia perfecta a mode de deja vu, perquè és igualment possible que jo refaci les meves pròpies passes d’algun dia anterior. El camí és conegut, i d’obligada repetició si en comptes de trencar abans agafes el carrer Àngel Guimerà en el trajecte fins a l’escola.

Ella, amb el seu xandall negre i fúcsia i les seves sabatilles esportives, els cabells lluents i curts, l’esquena recta i el front orgullós. Ell, més desairós, amb pantalons de pana i jaqueta verd caqui, atent al ritme que esdevé gairebé una imposició cada tarda, abans no comenci a vesprejar.

S’agafen de la mà. Sempre. De vegades parlen, o es parlen, no ho puc saber des d’on sóc. Es fan mirar, però van de pressa, i si no fos  perquè també s’asseuen al banc que hi ha just al final d’un extrem del pont, seguint una conducta rutinària i hem de creure que lògica, hom pensaria que no són de veritat, que són una exhalació, que ni tan sols han passat per allà i són un vague record d’alguna altra tarda més o menys assolellada.

De vegades, en comptes de trencar abans, agafo el carrer Àngel Guimerà en el trajecte fins a l’escola. Només per veure’ls. I, talment com si fos una sorpresa, quan apareixen el cor em somriu i se’n va bategant amb ells una estoneta, abans no comenci a vesprejar. Perquè, per molta pressa que tingui, a qui no li agrada fer un tomb amb els seus avis? 

Estimats trenta-sis

Estimats trenta-sis, sigueu benvinguts. Col·loqueu-vos el dorsal a un lloc visible, cordeu-vos bé les sabatilles i preneu aire, que comença la vostra marató. No patiu, trobareu avituallament quan calgui. Tu, tres, que ja fa dies que m'acompanyes, ensenya-ho tot bé al sis, no et deixis res i recorda-li que no badi, que hi ha llocs en obres. I tu, sis, sigues tafaner i fes que el tres et segueixi pels racons pels que ell sempre passa de llarg perquè li sembla que ja els coneix o que ja hi ha estat moltes vegades. No us feu lletjos l'un a l'altre, haureu de passar molts dies junts. I el cinc no el busqueu per demanar-li consell, ha fugit per cames. Us haureu d'espavilar sols...

Qui en sap, de tempestes?

De vegades cal deixar reposar les coses. Ho he après no fa gaire, això. Semblaria que per escriure ja està bé aprofitar els moments intensos, i caçar al vol les emocions més irracionals abans que el moment deixi de ser àlgid. No és pas que llavors no sàpiga com començar. És que el moment àlgid, precisament, dura poc i té un component massa íntim. No és, tampoc, que el deixi passar i prou; més aviat tinc el convenciment que cap moment no és un moment perdut, que no cal córrer per no oblidar, que d'una manera o altra allò no s'esborrarà. Ben bé com aquelles boles de vidre (d'un gust estètic discutible) plenes de neu que sempre m'embadaleixen. Quan les sacseges, els flocs -diguem-ne flocs- diminuts inunden tot l'espai, i l'espectacle a petita escala és meravellós. Després, la intensitat del moment es va apaivagant, fins que tot torna a quedar en repòs. Probablement cap d'aquells petits flocs no haurà quedat al mateix lloc on era, malgrat l'aparença. Per això, precisament, em vaig convencent que, de vegades (remarco, de vegades!), es més important aprendre de la calma després de la tempesta, observar una nova configuració de les coses que segur que s'haurà esdevingut. Des de la serenor, les paraules esdevenen més fermes, amb menys esquerdes. Menys volàtils. Potser perden un punt de màgia, de bogeria, però què importa, al cap i a la fi, si aquestes coses no són les que perduren? La realitat és el que perdura, i està bé guarnir-la amb encenalls de fantasia. En canvi, seria poc assenyat fer-ho al revés, guarnir els somnis, tan efímers, amb encenalls de realitat!

Fa pocs dies va venir algú, sense preguntar, a sacsejar la meva bola de vidre vàries vegades. Quan ja amainava l'envestida, però sense gaire lucidesa encara, vaig creure que només faria fora les paraules que em cremaven a dins si les escrivia. M'equivocava: no calia fer fora res. Si no m'hagués adormit davant de l'ordinador potser després no me n'hauria adonat, d'això. Perquè no vaig obeir els meus instints i no vaig escriure res. I, inevitablement, mentre dormia, cada paraula va trobar un nou lloc per reposar. La bola de vidre va tornar al seu estat original, amb una nova configuració de les coses. Així, tan senzill. Ara puc escriure sobre allò sense penedir-me d'haver-me precipitat. Ara puc veure el paisatge amb nitidesa, i no entenc perquè allà on hi havia un prat ara hi ha un bosc, o com és que el rierol ha desaparegut, o perquè ara hi ha un camí que voreja el turó, o perquè hi ha més ocells a la branca del castanyer, però m'és igual. No cal entendre-ho tot, ja m'hi aniré trobant.

Quan ve algú i et diu, sense contemplacions i de la forma més planera, com s'ho fa per ser feliç, i de quina manera ha arribat a descobrir com fer-ho, no pots més que deixar-te agombolar. I després, ja ho veurem...

Un sopar sense mi

Un sopar sense mi. Col·legues antropòlogues, quin anàlisi en feu, de la situació? Jo volia ser-hi, volia ser-hi!! Per això he pensat que hi seré, de totes totes, per pura rebequeria, amb aquesta crònica anacrònica i deslluïda de Pepito Grillo de pa sucat amb oli.

No se m’acut un escenari millor per a la nostra reunió que un restaurant on ens facin canviar de taula perquè a la nostra hi ha goteres. Gràcies a la que va escollir el lloc. Promet.

M’alegro d’haver dut la meva llibreta per anotar tot allò que veig. Aquest serà un treball de camp irregular i emocionant. I tan endogàmic!

He estat la primera d’arribar. Em sol passar, això de no ser mai l’última. He observat el local. Hi ha força gent. Alguns fins i tot ja acaben de sopar, quan nosaltres encara ni ens hem trobat. No sé com, tot d’una sembla que m’hagi refregat el nas amb una mata d’orenga i que després m’hi hagi polvoritzat ambientador de llimona. Em temo que tant se val el menú que trïi, tot tindrà irremeiablement el mateix gust.

Arribes tu, després meu, agitant la mà quan em veus. Tens color a les galtes i el teu mocador de coll olora a nenuco rosa, ho percebo quan ens fem dos petons per saludar-nos.  No han passat ni dos minuts que ens esquitxen les rialles de les qui heu vingut juntes tot fent esquí aquàtic per la C-58. Apunto a la llibreta: neneeeeees!!

A punt de seure a taula, arribes per fi tu també, amb el teu tràfec habitual. Mentre ens saludem, l’inquietant xiulet de kill bill sona i sona insistentment dins la teva bossa. L’agafes. Sí, li dius, el pijama del segon calaix, i 210 ml de llet amb dues cullerades rases de cereals.

Estem a punt. Ja ens hem canviat de taula per les goteres. Qui dispara primer? Obrim orelles i omplim boques per dissimular que tenim més gana de conversa que de fettuccine alla crema di formaggi. Em fa nosa la llibreta. Abans de desar-la apunto: primer plat servit. Ens cal un ordre del dia.

A la una ens fan fora. Seguim parlant. I segueix plovent. Però demà, també, seguirà la resta del món. Ciao bellas!

Al pàrquing, engego el cotxe, m’asseguro que soni el CD de Sanjosex i respiro fons. Ja no sento olor d’orenga ni d’ambientador de llimona. Res del que he tastat tenia el mateix gust. M'espero una estona asseguda amb els ulls tancats. Em sembla que a fora encara plou. Suposo. Els vostres titubejos de futur em duran més segura que mai fins a casa. Gràcies i feliç retorn. 

Fet a mida

Hi ha dies que, no saps ben bé perquè, se’t posen bé. Sense que passi res d’especial. Et lleves al matí, i tant se val com hagis dormit o en quins somnis t’hagis perdut, o quin peu posis primer en saltar del llit al terra glaçat de finals d’octubre. Són dies d’aquells que semblen vestits fets a mida, còmodes, senzills, sense pretensions, que combinen amb tot i amb tothom. 

Cosits –a mà- amb fil d’esperança, rivetejats amb cinta de tardor, amb botons de somriures càlids i vores de cotó fluix; de colors embastats sense agulla, enjogassats en dibuixos rutilants. Vestits que només et posaries per casar-te amb la vida. (... i la vida et diria que sí, perquè li és igual el vestit que portis).

Són dies en què un full blanc és ple de possibilitats, i no d’incerteses.

Plic és poc

Avui ha plogut, per fi. Per fi. Per fi. Les gotes sonen així, quan cauen sobre les rajoles del pati, quan espeteguen contra els vidres, quan salten damunt dels meus cabells perquè em fa mandra obrir el paraigües si el trajecte és curt. O potser sóc jo que ho sento perquè només un plic em sembla poca cosa, i els per fis m’encisen com cants de sirena mentre corro cap al cotxe aquest matí de dissabte. El primer dissabte de la tardor. Per fi!

Mudarem les fulles 

encara que no vulguem. 

El vent ens acuitarà, impacient, 

i se les endurà en un vol de joguina 

sibilant...

T'hi veus?

No us ha passat mai que busqueu les ulleres mentre le dueu posades? Això és el que passa amb els amics, també. De vegades no els trobes, i és que no t’adones que ja els portes posats. I llavors, tant amb les ulleres com amb els amics, et dius a tu mateixa que si t’haguessis aturat un moment abans d’aquesta frenètica recerca i t’haguessis mirat al mirall, ja sabries que tot el que és necessari ho portes sempre posat. Les ulleres, en alguns casos. I els amics, sempre.

Hola, bonica.

Hola, bonica. Avui prens l’espai del meu bloc; avui més que mai les meves paraules són totes per a tu. No he pogut acompanyar-te, però t’he pensat i repensat al llarg del dia. Diria que fins i tot t’he parlat en un xiuxiueig imperceptible i inconscient. Ahir, en canvi, davant teu, tan a prop, les emocions que no encertaven a vestir-se de paraula es van convertir en abraçada. Tinc presents els teus ulls vius amarats de llàgrimes alhora que somreies i estaves per tothom, tranquil·la i serena, preguntant a aquells que et venien a trobar que com estaven, fent-los més fàcil el moment. Ets forta, ets valenta, ets generosa. I tan propera... la meva Montse! T’imagino passant comptes amb tu mateixa i amb les moltes preguntes que t’aclaparen. El teu pare ja no hi és, i les contradiccions que durant aquests anys t’han assolat com males herbes a la vora del camí, ben aviat no seran més que exquisides flors de colors on jugaran les papallones. I t’adonaràs que les vau plantar entre els dos, el teu pare i tu, i que són més vives que mai. És aquesta la llum del teu paisatge!

T'estimo, bonica. Un petó.

Ventet d'agost

És l’últim diumenge d’agost. Ja es percep aquell tràfec propi del final de les vacances; o potser seria més encertat dir del retorn a la feina. Però avui és diumenge, encara, ja ho he dit, i un ventet lleuger i fresc fa bellugar les cortines i m’acosta la remor de les fulles mandroses del til•ler del pati. Exhalen dolços sospirs un rei, un príncep i una princesa, cavalcant en somnis per una plàcida migdiada. Quina pau em duu, també, aquest ventet lleuger i fresc, que em convida a tancar els ulls i volar. Volar per altres cels més llunyans dels que conec, travessar núvols més blancs dels que mai no he vist, guaitar paisatges sense explorar, batre les meves ales en silenci. Descobrir.

I és que tot té un aire tan nou! Estic a punt per emprendre aquest vol, fins i tot amb els ulls oberts. Intueixo que m’agradarà, més si també m’acompanya aquest ventet lleuger i fresc. Si em veieu passar per damunt de les vostres teulades, saludeu-me amb la mà, que jo faré el mateix.

Per no pensar

Van dir-me que, per no pensar, llancés els meus pensaments al riu i els deixés lliscar com si fossin fulles seques. Començar per l’Amazones seria una bona idea; no conec cap riu prou gran per fer-hi cabre tanta fulla!

Aniré a poc a poc. Em faré un riu a mida, que salti àgil i rabiós i enèrgic entre les pedres, de vegades, però també que es bressoli mandrosament. Hi vull algun remolí, a més, que faci giragonsar les fulles en un intent d’engolir-les per sempre més. Al final el riu arribarà al mar. Potser allà sí que hi cabrien, totes.

Si tu, o tal vegada tu, o potser tu ara ets un d’aquests pensaments, no et preocupis. El mar també s’acaba, i si sobrevius al viatge, i si no se t’ha empassat cap remolí, i si els corrents t’han fet fer un trajecte plàcid i plaent, em trobaràs asseguda a la riba d’una platja.

Bon viatge...

Tirant a gris

M’agrades més quan no estàs de mal humor. Aquella ratlleta del front se’t marca menys; sí, aquella, la cicatriu que et va quedar el dia que vas caure d’un núvol i et vas fer gran. I els ulls et brillen perquè t’emociones, i no perquè la ràbia i la crispació s’hi barallin.

M’agrades més quan no martelleges el teclat despiatadament i l’acarones amb suavitat, perquè saps que ha de dir coses importants, que és un tu dividit en possibilitats infinites.

M’agrades més, sí, quan escoltes, i no quan sembla que no hi siguis, i els ocells que volen entrar per la teva finestra s’estaborneixen confosos en un vidre immaculat. Quan parles, també, i no quan cremes les paraules abans que hagin tingut temps de sortir per la boca.

M’agrades més quan no tens pressa i no fas espetegar la llengua al paladar en un gest impacient i exasperant; amb la serenor els músculs ja no et punxen la cara.

M’agrades més quan ajudes els altres perquè sí, i no quan remugues perquè tens més feina de la prevista i no et quedarà temps per fer noves previsions de feina que difícilment es compliran.

Quan somrius, m’agrades més. No cal que estiguis alegre, això depèn de tu, però pots somriure només perquè és agradable i l’entrada és gratuïta.

M’agrades més quan el teu posat no agafa aquell to grisenc i espès, quan passeges damunt teu un arc de sant Martí que tentineja vitalitat.

No t’emprenyis. Relaxa’t. Respira fons i abandona’t, només per avui, en un raconet del llençol. Demà serà un altre dia.

Matamos a domicilio

Aquest eslògan publicitari retolat a la porta del darrera de la furgoneta que conduïa davant meu m’ha arrencat un somriure avui, quan tornava de treballar. Els nous límits de velocitat establerts darrerament m’han permès llegir, també, mentre l’avançava, tota la parrafada escrita en el lateral esquerre de l’esmentat vehicle. Llàstima de no tenir un bolígraf vermell a mà, si no, allargant el braç, també hauria pogut corregir-ne les faltes. La qüestió és que destacaria, i no pel seu alt valor literari, les següents paraules: para todo tipo de plagas. En aquell moment he pensat que seria absurd tenir una plaga de bitxos a casa i que no vinguessin a eliminar-te-la a domicili. Però això ara no ve al cas. La perspectiva d’un producte capaç d’aniquilar tot tipus de plagues m’ha transformat el somriure en un riure maliciós, d’aquells que et fan tancar lleugerament els ulls i ensenyar més les dents. He memoritzat el telèfon, és clar. Després trucaré i demanaré que em facin un pressupost. Quant pot costar exterminar una plaga de maleïts he-de-fers que no para de créixer?

Pensaments en espai x

Endavant, no cal que truquis. Ja has estat aquí altres vegades. Passa i tanca la porta darrera teu. Avui ets el meu pensament en espai x, i en aquesta equació irracional, la x ets tu.

Avui tornarem a fer ballar plegats els nostres pensaments en aquesta dimensió que només tu i jo compartim. Anirem a passejar, si vols, muntanya amunt, fins el turonet. Omplirem llibretes verdes amb les nostres llistes de preocupacions. Viatjarem a les Mèrtoles de nou, sense equipatge. Ens asseurem a terra sobre en Carl Flesch per no embrutar-nos el cul. Observarem l’estrany viatge de la papallona-crisàlide-cuc-papallona-cuccrispallona. Comptarem les fotocòpies de la filosofia de la vida. Pararem l’orella per esbrinar d’on ve aquest ocellet que refila. Teixirem un jersei de llana fina per a princeses amb cabells blancs. Omplirem parèntesis a les fosques.

Correm, saltem, plorem, emprenyem-nos, discutim, sufoquem-nos, atrevim-nos, riem, perdonem, juguem, ensenyem, cridem, emocionem-nos... Fem el boig aquí dins fins que sigui hora de marxar!

Instal·lada temporalment en el caos

Qualsevol dia d'aquests em menjaré un mitjó de la talla vint-i-tres mentre llenço una torrada al cove de la roba bruta.

Jo solia ser una persona endreçada. Fins al punt de ratllar la mania. Però ja no exerceixo. Ara entro a casa i tant puc ensopegar amb un bolet de peluix (sí, també en fan) com amb un got de plàstic que ha tingut diverses funcions -cap de les quals és beure, per descomptat-. I mentre em faig camí apartant gairebé a puntades de peu les cites amb el metge, les cintes per marcar roba, els pitets bruts, els biberons, el comandament d'un aparell anomenat televisió, les tovalloletes humides, la feina pendent i el xarop per la tos, repasso mentalment la llista de la compra que probablement no podrem fer fins el cap de setmana. Juguem a casetes, a motos, a nines, a trencaclosques, a fer rabietes, a fer ganyotes, a fer nones, a fer el mico, a fer festes, i a ballar, a plorar, a saltar, a cridar, a cantar. I a manar. Netegem el marbre de la cuina només per poder-lo tornar a omplir de seguida amb mini-sopars i carmanyoles. I després ja és hora de tovalloles amb caputxa per embolicar els nostres plançons després d'un agradable bany. Bany que pren el lavabo més que les criatures, òbviament. Però aquest semimalbaratament d'aigua, malauradament, no es pot aprofitar per res més que per embrutar la resta de la casa. Després ve l'escena del mitjó i la torrada, i una conversa adulta i animada que va desapareixent irremeiablement en una tirallonga de monosíl·labs cansats a mesura que es va buidant la pica de plats per esbandir. El trajecte fins al llit ja no és tan llarg. Ens movem a càmera lenta pel passadís. Jo m'aturo per dir bona nit a l'ordinador, que treu el nas entremig de milionets de paperets escampats per la taula. Estic plantejant-me si li demano el divorci a la maquinota, perquè últimament no ens avenim gaire. Ell no m'entén. És un egoista. Un malcriat. Tot el dia cridant l'atenció. I amb quatre pampallugues a la pantalla es pensa que ja ho pot arreglar tot...
M'estiro al llit, em tapo fins al nas i poso quarta al caparró. Després tercera, al cap d'una estona. Ai, que em passo de revolucions! Frena, frena. Va, ara segona. I primera. I ara ja pot estacionar. Premo la clau. Mic, mic. Tancat. Silenc... Mamaaaaaaa!!

Això. Ara exerceixo de mare.

Petit filòsof

L’altre dia un alumne em va preguntar a classe quin nom tenia el que un sent quan mira per la finestra i davant del paisatge que l’envolta es veu petit. Però no petit d’inferior, va remarcar, sinó petit davant la immensitat.

Petit filòsof d’immenses idees, no recordo què et vaig contestar en aquell moment per al teu exercici de classe. Però ara et dic que mentre obris la finestra i la teva vista no abasti a trobar el final de l’horitzó podràs fer el que vulguis.

De grat bufaria pols d’estrelles a la nit, i arreu escamparia molinets de vent de mil colors que foragitessin els núvols, però no cal. Darrera els núvols, i dins la fosca, no s’hi amaga res. I tu ja ho sabies!

Dra Jekyll, Mrs Hyde i Apireta

Un cas estrany, aquest, certament.

Un dia, sóc la pols en suspensió d’un contrallum, càlida, fugissera, etèria. Un altre, sóc un ull mordaç, nyam!, que t’empipa a llambregades. El següent, sóc la tinta d’un bolígraf que ja no fas servir; però l’endemà sóc la lletra més gastada del teu teclat, la que ja m’ha robat l’empremta del dit. I torno a ser el llaç setinat que guarnia els teus cabells i decorava el teu somriure. Fins i tot he estat xiclet de maduixa a la sola de les teves sabates noves. I si abans d’ahir era una dècima de febre que jugava al teu front, ahir era la fulla d’un ganivet que tallava llengües. Però no et preocupis, perquè demà seré cirurgiana d’errors i desencerts. I demà passat ja és massa lluny per saber res.

Diles que tú tendrás mulatitos

Aquesta nova entrada al bloc necessita d’un context que només es troba al voltant d’una taula fumejant de berenars i notícies -uau!!- d’un dijous a la tarda. Imagineu-vos-la, si voleu: xocolata, cafè, bombons, galetes... o tot allò que no hem pogut endrapar per Nadal i encara està pel marbre de la cuina. Background: un pessebre mida XL il·luminat amb uns llumets d’un to blavós. Quasi podríem asseure Sant Josep a la taula amb nosaltres. Bé, en aquest cas seria Maria perquè aquesta és una reunió de dones. De dones antropòlogues. De cop se m’acut que precisament a ella li podríem haver preguntat moltes coses...

Sobre el títol, sapigueu que he triat aquest perquè trobo que sona bé, té un toc així com tendre. I la conjunció de llengua i dents és curiosament infantil.

Mulatitos, eh? Mira-la ella, sempre me la imagino dins d’un dibuix de la Pilarín. Però aquesta vegada no se m’acut en quin dibuix posar-te mentre descobreixes que els mites, algunes vegades, no són mites (d’aquest en concret jo en puc donar fe). Qui ho hagués dit, fa un temps, que mentre et fan propostes deshonestes reviuries, alhora, l’edat del “pavo” des de l’altra banda, la de pseudomare! Un pavo, deixa’m dir pel que sembla, una mica prolongat en el temps. Ehem. Després d’això ja poden venir mulatitos, conguitos, lacasitos o el que vulguis! Seré la primera en saber-ho?

De 18 a 22. I quina mania amb les opos. Nenes, nosaltres som de categoria 25!!! Com a mínim, i escalant posicions sense exàmens. Ara volia lligar això de les opos amb una dosi d’argot d’infermeres. És simplement fascinant, però com que no sóc infermera no sé com fer-ho. Seria una cosa així, i que em perdoni el col·lectiu sanitari: el sende de la prote de la dispo, què fort, ja no fa clapsis de factes ni muns. I tot i amb això, us felicito per haver aprovat les ditxoses opos com déu mana, estudiant a última hora i amb la progesterona (la proge?) a tota màquina.

S’han de tenir fronts oberts. Això ho vas dir tu quan estaves a punt d’obrir-te’n un més gran que el forat de la capa d’ozó. Obro parèntesi.(Per què serà que aquesta taula sempre em fa pensar en la piscina?) Tanco parèntesi. La qüestió és que ara seràs la jefa, i no crec que et calgui un fuet. A mi m’agradaria tenir una jefa com tu, de Girelona! En altres qüestions, a tu et toca patir altres edats, com ara l’adulta en la seva versió femenina i malparida. Ja et veig amb posició rotllo Vivien Leigh al final de la pel·lícula d’Allò que el vent s’endugué, però amb la teva pròpia frase: encara ha de néixer l’home -o la dona, afegeixo- que....

Si ja ho deia jo, que la propera vegada vindré amb la llibreta per prendre apunts. Quin moment! Anunciar la teva descendència com qui diu que sembla que el temps avui ha refrescat. I l’altra patint perquè al cap de tres segons d’haver arribat ningú no li deia res de la seva panxa! Val a dir que al segon que fa quatre ja t’havíem preguntat directament si era que sí. I era que sí! Al voltant d’aquesta taula ben aviat hi haurà més trones que cadires. I això sense comptar els mulatitos ni els adoptats-que-són-molt-monos.

Teniu raó, jo no sóc de grans discursos. Està clar que sóc més de parrafades. No tornaré a dir, ni en broma, que estudiar antropologia no m’ha servit per a res!

Louis Armstrong's Orchestra And Chorus – What A Wonderful World