Un bloc amb caràcter propi, amb un estil personal, com el teu. Com el teu, ha dit. Malgrat que només era un exemple per intentar explicar que un bloc ha de tenir la seva pròpia personalitat i originalitat, per un moment m’ha fet una certa il·lusió que algú fos capaç de dir que aquest bloc té una mena d’alguna cosa que el fa diferent.
Després de rumiar-hi una estona he esbrinat quin és aquest estil propi. Es diu estil safareig.
En primer lloc hi ha l’efecte cove de la roba bruta. Al final del dia, quan el pijama s’ha arrapat al meu cos sense saber com i la son fa veure que no hi és -que no hem jugat prou, avui?-, agafo la pila de roba de damunt de la cadira i la llenço al cove. Tot el que duia, a rentar. I no cal dir que cada peça requereix la seva engruneta d’esforç. Aquí ja entra en joc el safareig. De vegades cal fregar més fort; d’altres deixar la peça en remull. O tractar-la amb fervorosa delicadesa. O fer servir un sabó especial. El més interessant, però, és que els safareigs són concebuts com uns receptacles destinats a la neteja i a l’abastiment d’aigua, i anant una mica més enllà, com a llocs de trobada i socialització. Que no us quadra, això, doncs, amb el meu bloc? Que no hi llenço el que he carregat tot el dia per submergir-ho en aigua de lletres i sabó d’assossec? Que no hi frego amb determinació? Que no s’hi acosta cap bèstia assedegada a ficar-hi el morro? Que no aprofito per regar-hi els pensaments?
Que no em trobo a mi mateixa, emmirallada en el reflex d’aquesta aigua? Això. Això és l’estil safareig.
Nena, ja fas algun exercici físic tu? amb aquest estiraments i mal de lloms que t agafen? No vols dir que en comptes de fer anar tan el cervell escrivint al bloc hauries de moure més el cos?
ResponEliminaLes dones d abans anaven al safareig a rentar i estaven com un toro.
Hahaha!! Didi, que no saps que també és bo exercitar el cervell?
ResponElimina"Sólo sé ser sincera delante de un teclado" - vaig llegir en un llibre de la Lucía Etxebarria, quan tenia 15 anys. I mira'm, fins on m'ha dut aquesta sinceritat que només sé filtrar a través de dígrafs i fonemes, i parauletes que se segueixen l'una a l'altra. A conèixe'm. A trobar-me. En mi. En el que escric, però també en allò que escriuen els altres.
ResponEliminaHo diu en Cassasses: El Miracle és que parlem. Amb el mateix miracle, o amb qui sigui.
I és una sort, realment una sortíssima, saber reconèixer-ho.
Petó i llum, ara, que et deixo saber qui sóc.
*
Si no sabés que és un asterisc, diria que m. m'ha deixat un angelet de dent de lleó perquè el bufi i demani un desig.
ResponEliminaEl bufaré, de totes maneres. Enlaira't. Vola, vola, vola... Vistos des de dalt, tots som puntets, tots som iguals. Ai no, que tu ets rossa.
Casasses també diu que escriu perquè no sap qui és. I jo dic que, aleshores, escriu perquè ho vol saber. Així que gràcies, el trajecte és més agradable si es fa amb companyia.
Bugadera, bones festes de tot tipus i colors!
ResponEliminaI no et ventilis els comentaris de el/la Didi d'aquesta manera: quan es té raó, es té raó.
X