Tinc excusa

Fa setmanes que no escric res al bloc. No me n'he cansat, ni es tracta d'un abandó improcedent. Segur que ho entendreu. El motiu, a dia d’avui, fa uns 8 centímetres, pesa uns 25 grams i encara no té nom. Com pot ser que una cosa tan petita i imperceptible m’esgoti tant?

Ara, però, tinc uns dies de vacances. I una idea. Una d’aquelles que si no escric aviat s’esvairà amb les campanades i el raïm.

Bona entrada d’any, i sigueu feliços :-)

En dies així

En dies així, m'alegro de tenir aquest bloc.

M'encanta aquesta cançó.

http://open.spotify.com/track/5vz1dfFleAEQVamPc0u8dv

Pobre Puff, es va quedar sol. Però era màgic, malgrat tot.

En Jackie Paper va créixer. I no va tornar.

El món és ple de Puffs i Jackies. Però la cançó diu que nanai, que no acaben junts, que no hi ha final de Hollywood. Que no pot acabar bé. No és terriblement trist?

A mi m'agrada més pensar que Puff i Jackie són la mateixa persona, i amb això no estic recolzant la teoria que hi havia drogues pel mig quan es va escriure aquesta cançó. Només que, a la vida, tots tenim moments Jackie i moments Puff. Moments per tirar endavant i créixer, i tocar de peus a terra. I moments per somiar i jugar a la platja, i que els reis i les princeses s'inclinin al pas de la teva aventura.

No deixis que ningú menystingui els teus moments, siguin quins siguin i com siguin. Potser un dia tindràs unes escates de drac que t'aniran petites, o voldràs baixar al fons del mar sense saber nedar. Si això passa, tanca els ulls i escolta la cançó. O canta-la. O pensa-la.

La màgia encara és possible.

No paris!

D'acord. Aquí us deixo una frase que he pensat avui:

Hi ha dies que, per molt que t'hi esforcis, acaben bé!

Misho a l’Illa de les Mèrtoles

Misho és una dona curiosa. Forta. Treballadora. Gran i petita alhora. Salta per sobre els coralls perquè la sal no li faci malbé les espardenyes, car són un regal preuat del seu amic. Qui no voldria ser ella, només alguna vegada, per saltar innocentment per damunt dels coralls i córrer a buscar un amic?

La història de Misho va quedar en suspens, ara ja fa anys, amb una frase que feia entendre que allà hi hauria marro. Deia: “Però les paraules van morir en el pensamet quan Misho es va trobar amb la mirada d'X, diferent, una mirada que li desconeixia”. La història era un projecte col·lectiu, a quatre mans, que es va acabar perquè mai no trobàvem el moment idoni per tirar-lo endavant.

Parlo d’aquest projecte a tall d’exemple. Només per dir que ara sé que no hi ha moments idonis quan esperes que arribin. Els moments idonis arriben quan, precisament, no els esperes. Tan fàcil que és de dir i tan difícil que és de comprendre! Però ara entenc moltes més coses. Tots ens fem grans d’una manera o altra, de vegades sense que el temps hi tingui res a veure. Misho va representar un moment idoni, el moment de saltar innocentment per damunt dels coralls. I ho dic així perquè queda més poètic, res més.

Sens dubte ara Misho tindria correu electrònic i saltaria per damunt del teclat –em temo que sense ni una engruna d’innocència- per revisar la safata d’entrada. No és que li vulgui treure el romanticisme a la història. En realitat, la vida té més poesia que l’Illa de les Mèrtoles i Misho i els coralls. I a Misho, pel que sabem , ningú no li va dir estic amb tu facis el que facis. Estic amb tu facis el que facis... Ara ho entenc! Aquí les teniu, aquestes paraules; unes boniques espardenyes per saltar coralls.

No pites y jódete como todos

Dimarts torno a la feina. S’acaba el mes. I el fet casual que aquest agost ocupi, de cap a fi, fins a sis setmanes del calendari, ni el fa més llarg ni l’allunya més del setembre.

Sí, el final de les vacances ja és aquí. I això que fa només uns dies vaig trobar-me en una d’aquelles situacions tan típiques i odioses de l’estiu, d’aquelles de les que sempre intentes escaquejar-te per tots els mitjans possibles, i que et recorden que si t’hi trobes és ben bé perquè vols. I te les prens amb parsimònia només perquè és estiu i perquè estàs de vacances. La situació: Quarts de set de la tarda. AP-7. Deixem Torredembarra, direcció cap a casa. Dos accidents que dupliquen, com a mínim, el temps estimat d’arribada. Al costat, una furgoneta amb matrícula francesa, amb cortinetes improvisades a les finestres i amb més criatures que seients disponibles. Una mica més endavant, un cotxe amb una d’aquelles inscripcions tan imperatives, no pites y jódete como todos. Sí, és clar, què hi farem si hi ha cua, oi? A l’altre costat, un maleter ple d’estris de platja: cadires, tovalloles, matalàs, flotador, para-sol, nevera.... Vaja, el kit complert per passar el dia tunejant-se a la platja. Nosaltres, a la platja, ben just hi hem estat un parell d’hores, si ha arribat, i després hem dinat amb els avis. Però som allà, també, al rovell de l’ou, fent cua i augmentant els índexs de contaminació. De fet, no tenim excusa, perquè el dia ha estat farcit de moments que entrarien en qualsevol definició de dia-de-sol-i-platja. Com el moment de treure’s la sorra del damunt (que inevitablement va a parar dins del cotxe i fa crec crec durant els dies que segueixen l’experiència), o la dutxa posterior i l’aperitiu. O el dinar, i que ens posem al dia del que fem els uns i els altres. O després, ja a l’hora de la migdiada, que els sorolls lentament s’apaivaguen i d’aquella olla de grills només en queda una remor monòtona i gairebé volàtil. I a la tarda, el passeig i el gelat. Potser sí que, fent cua a l’AP-7, som on hem de ser aquell dia.

El cas és que demà passat ja treballo. Fa dies que vaig rebent senyals d’aquesta realitat que s’entesta en imposar-se sense miraments:

Saber ja quin dia de la setmana és. Per exemple, avui és diumenge 30, motiu més que suficient com per escriure aquesta entrada al bloc perquè no sé quan tindré temps per escriure’n una altra.
Endreçar-me la taula de l’estudi.
Començar a etiquetar pitets i bosses i tovalloles per l’escola bressol.
Traslladar el munt de papers de feina per l’estiu a un lloc més amagat de la vista i dels remordiments. (Ai no! Que no en tinc!)
Felicitar l’àvia pel seu aniversari.
Llegir els correus de feina que, premonitòriament i com una amenaça, comencen a arribar en petites dosis.

Però, sobretot, sobretot, si hi ha una cosa que marca inexorablement el final de les vacances en aquest país és que, amics, comença la lliga. De futbol, és clar. Per si algú encara estava despistat. Què més puc dir? Aquest fet trascendental eclipsa la piscina, la platja, les festes d’aniversari, el mosquit tigre, els cercaviles, les orxates, la cançó de l’estiu i qualsevol altra cosa que pugueu pensar. A mi poc m’importen la lliga, la copa, la recopa i la requetecopa, però val a dir que són un bon despertador del somni de les vacances.

Que tingueu una bona tornada a la feina els qui comenceu com jo. I els qui tingueu feina.

tu sí que ets geni. genial.

Fins aleshores, no havia conegut cap geni sense llàntia. Cap mag sense trucs. Tampoc no havia tingut gaire temps per trobar-me’n cap, de fet. Parlo d’aquella tarda, al banc del pati de l’escola de música, quan vas venir a preguntar-me quin llibre llegia. Te’n recordes? Es deia Las mariposas son libres. No és que aquest títol, ara, revesteixi cap mena d’importància; el més rellevant d’aquesta dada és que la recordo amb bastanta claredat. És sorprenent com es desen o es desestimen els records, o com queden allà en aquella mena de llimbs, a l’espera de decantar-se cap a l’oblit o cap a l’èxit.
M’he alegrat moltes vegades que aquella tarda estiguessis avorrit. Que fossis allà i que jo fos allà. De la casualitat de tot plegat. Ara, al cap dels anys i de milers de quilòmetres transoceànics -i més aquests dies, que et torres a Waikiki beach-, em sembla que d’alguna manera encara hi som, en aquell banc, per molt que el banc mateix ja hagi desaparegut. Conclusió: tu i jo sempre tindrem aquell banc per seure plegats. I això de seure en bancs que ja no existeixen, només ho poden fer els genis.

La decisión de Pepito

En Pepito no és ningú. Literalment ningú, només un exemple. Però em serveix per fer-te l'ullet des d'aquí. A veure si afino la punteria: 52° 31′ 0″ N, 13° 24′ 0″ E. Oi que m'entens, nyigo-nyigo del meu cor?

I és que ja ho deia Víctor Hugo: es pot resistir a la invasió dels exèrcits, però no es pot resistir a la invasió de les idees.

Visca la revolució!

Aaaaaaahhhhh!

Fa una calor insuportable. Hi ha molt soroll, però hem de tenir les finestres obertes de bat a bat. Em vento amb el full que ens han donat amb la bibliografia del curs. Per fer-me passar la calor i, com qui no vol la cosa, per veure si puc escombrar a cops d’aire el tedi que s’ha instal·lat pertot. Una noia arriba tard. Deixa una bossa de plàstic amb una ampolla d’aigua al terra. Va bevent de tant en tant, sense estalviar-se el soroll molest de la bossa. Aleshores es treu les sabates i se les canvia per unes altres que duu a la bossa de mà mentre se li desencaixa la mandíbula a base de badalls. Sembla el lleó de la Metro, us ho prometo. (A veure si dieu aquesta frase ràpid tres vegades seguides). A prop seu, un xicot seu arrepenjant la cadira a la paret, sobre dues potes. S’ha tret les sandàlies i els peus li pengen de la cadira amb un balanceig maleducat. Una altra noia passa l’estona fent dibuixets de formes geomètriques en un paper. Hi ha algú que escolti? Jo no puc. El cap se me’n va cap a un altre lloc. Intento centrar-me en el que ens expliquen, però em rendeixo a l’evidència: no m’interessa.

De sobte, d’alguna aula veïna en surt un crit: aaaaaahhhhhhh!! Després, se senten rialles i aplaudiments. Tothom mostra la seva sorpresa, i es percep un cert agraïment; per uns moments s’ha trencat la monotonia, això és el més interessant que ha passat fins ara i ni tan sols ha passat dins l’aula on som. El Lluís em diu: és un curs de risoteràpia. I penso que jo vull ser allà, cridant i rient. Al cap d’una estoneta, se sent una cançó. Més aplaudiments, més riallades. I torno a pensar que jo vull ser allà. Però com pot ser? Jo, en un curs on es canta i es crida escandalosament? Però si fins i tot s’hi deu ballar, en aquest curs! Doncs sí, voldria ser allà i me’n faig creus. Em pregunto si només es fruit de l’avorriment del moment. I veig que no.

De vegades, un canvia sense adonar-se’n, quasi sense voler. Canvia, i prou, sense estrèpits. Però el canvi es va forjant de mica en mica i no el pots percebre fins que de cop i volta un dia t’adones que preferiries estar saltant i cridant com una boja en comptes d’estar asseguda davant d’algú que et parla i prou. T’adones que vols fer, que vols moure’t, que vols actuar. Però si tu no ets així! Et repeteix el cervell. Calla, cervell, i escolta l’impuls. Deixa estar els teus prejudicis.

De moment, en tinc prou amb això. El curs m’ha servit, almenys, per desvetllar aquesta inquietud. Decidit. L’estiu que ve m’apunto al curs de risoteràpia.

Que véns?

No encara, em quedo una estoneta a l’ordinador. Necessito aquest temps per mi, quan tothom dorm, quan em trobo (o em perdo) i escric. És el meu espai discret, secret, íntim, màgic, despert, sincer. Un moment de solitud que a mi em fa bé. Un moment de solitud per pensar en tu, que ets aquí al costat però que ja dorms. Sense aquest moment, segur que l’endemà em trobaries a faltar alguna cosa, perquè jo no estaria tota sencera. Gràcies per ser aquí al meu costat dormint, despert, sencer. ( )

Ojitos negros

Que no, que els té marrons, els ulls! Però l’àvia em mira, se la mira i li diu: ojitos negros. L’avi no s’atreveix a contradir-la, i em mira a mi, amb complicitat. Em penso que ell ja no distingeix massa si són negres o marrons. Cada dia, quan arribem de l’escola bressol, entrem a casa seva a saludar-los. Ella, amb els seus dits grassonets, intenta fer sonar el timbre, i jo l’ajudo. Ja espera la resposta de l’àvia: qui hi ha? I riu. I a mesura que l’una creix, als altres els marxen del damunt setmanes, mesos, potser anys.

Quina sort que jo encara tinc avis, i que la meva filla coneix els seus besavis i els veu cada dia. Això sempre em fa anar a parar a un record de l’àvia. M’explica, de vegades, com plorava la seva germana dalt del vaixell que l’havia de dur a Veneçuela per no tornar-la mai més. I com els feia adéu amb la mà des de la coberta. I plorava, i plorava, i les llàgrimes li lliscaven per les galtes encara tendres. I allà, al port, va ser l’última vegada que es van veure. Com es diu adéu a algú que ja no tornaràs a veure? Quin record més trist, aquest. I l’àvia ho explica amb aquella mena de nostàlgia encoberta: “nena, com plorava, si l’haguessis vist...” I tu, que no ploraves?

Ara, al cap de tants anys, s’assemblen tant... Es veuen en fotos que la família tragina amunt i avall, confoses als seus vuitanta i pico entremig de paraules com correu electrònic i internet.

De vegades penso que algú va treure l’àvia d’una pel·lícula.

A mi em falta un cable

Doncs a mi no. O això em sembla. Però de vegades se me’n desconnecta un. Cric. I comença el ball, com quan regues amb una mànega i se t’escapa de les mans, i comença a fuetejar per tot arreu i et veus incapaç d’aturar-la. I quan ho aconsegueixes ja t’has mullat i, a sobre, has rebut un ventallot que no sabies ben bé d’on et venia.

A mi em passa això quan se’m desconnecta el cable dins del cervell. Com avui, a la feina. Només que en comptes d’aigua a pressió, em surten les idees disparades, sense meditar-les, sense direcció, esquitxant allà on no estava previst. I després, simplement ja no puc pensar.

I em pregunten cojrjrij i com que estic esgoixxttxxx sembla prrprpr bé que no zrrriscolti, que bff rrrgi entès crr del que m’hagggg rrfi jjjj. I qrrr. I em xxxxxp ttttttrieu perqqqqqqx semblgffi idgggggggrta.

Blub. Blub.

I avui, què us emporteu?

He passat una bona estona pensant què podia escriure en aquesta llibreta que aportés alguna cosa a tothom. Sobre la meva experiència des que la meva filla va començar a ser, ja allà a la panxa, aquella coseta petita que tenia forma de fava. Crec que una bona manera de dir el que ha passat des de llavors és que han canviat moltes coses, però no trobo a faltar res i sóc feliç amb el que tinc. Si abans érem dos els que anàvem fent camí, ara som tres. Ella vol més temps que nosaltres, perquè nosaltres podem caminar sols si ens cal, però a ella, ara, l’hem d’acompanyar. I sabem que no hi ha un únic camí, i que cal prendre decisions quan ens trobem davant d’una cruïlla. Però això és la vida, i l’important és estar convençut que allò que fas, ho fas el millor que saps. I que vols fer-ho. I que decidir és important, però que el dubte és un senyal de maduresa si porta a decidir millor, amb més seny, amb més criteri.

Sovint no dic res quan la Montse fa aquelles preguntes cap al final de la sessió. “Voleu parlar d’alguna cosa que us preocupi?”. “Teniu necessitat de dir alguna cosa?”. “Què n’heu tret de la sessió d’avui?”. “Què us emporteu, avui?”. “Com us heu sentit?”. Ostres! Com si fos tan fàcil contestar aquestes qüestions! Jo sempre em defineixo més com a observadora, perquè entenc que també és una manera de participar. També reconec que hi ha una certa distància entre el meu jo interior i el que expresso. I m’agrada escoltar. És el meu caràcter i potser també és fruit de la meva formació com a antropòloga, i encara que no ho sembli, també de la meva formació com a mestra. Això no vol dir que a mi no em passin coses semblants a les que van sortint a les sessions. També tinc les meves neures, les meves pors i preocupacions com tothom. Però sí que és cert que em moc en un entorn, l’escola, on el llenguatge i la filosofia no està tan allunyada del que fem els dimarts a la tarda: parlar, escoltar, compartir, aprendre, ensenyar, emocionar-nos, viure una experiència de grup, enriquir-nos, acompanyar-nos, ... Cadascú participa d’aquesta experiència de manera diferent, i això també és enriquidor. Jo em sento còmoda tant amb somriures com amb llàgrimes, tant amb paraules com amb silencis.

L’embaràs i el part em queden lluny, sincerament. El dia a dia és tan intens que em centro en això. I acostumo a preguntar-me què carai feia jo abans amb tot el temps que tenia!

A mi ella m’ha arribat en el moment perfecte. Ho visc així. I parlo de mi perquè sóc jo qui escric, però podria escriure això en plural perquè ell també ho viu així. El que amb el temps he anat descobrint és que la por que tenia al principi de deixar de ser jo ha anat perdent intensitat. I que, bàsicament, ara sóc mare a més a més del que ja era abans.

De vegades expliqueu coses que a mi també em passen o que jo també sento. Però d’altres no. De debò que jo no tinc cap conflicte amb la meva sogra! (Que cada vegada que em veu em digui mil vegades que ella s’assembla al seu pare no compta).

Quan jo era adolescent la meva mare em va donar un text de Khalil Gibran que potser coneixeu. Comença dient: “Els teus fills no són els teus fills, són fills de la vida...” I primer jo vaig pensar: ”ah no? Els teus fills no són els teus fills? Què fort! “ Però després vaig entendre’n el significat. És clar que els fills són nostres, només faltaria, però no ens els podem quedar, perquè m’entengueu. A no ser que la tendència no canvïi i als 40 anys encara estiguin a casa... El que vull dir és que nosaltres construïm una part de com són els nostres fills, però ells fan la resta, i per mi ser mare vol dir ajudar la meva filla a poder-se construir com ella vulgui i sigui, perquè sigui feliç, intel·ligent, autònoma. Per descomptat no sé fer totes aquestes coses per generació espontània, i segur que m’equivoco moltes vegades! Per això em sento afortunada de poder compartir aquest espai amb vosaltres, i crec que ella, a la seva manera, també us diu que se sent feliç al vostre costat.

Ara vindrà l’estiu i ja tinc ganes del retrobament, al setembre. Us trobarem a faltar, encara que esperem poder compartir algun gelat amb vosaltres entremig de les vacances. Així podrem parlar de purés, de berenars, de dentetes, de migdiades i de tantes altres coses

Abans d’acabar, només una cosa. Hem de ser més positius!! Que som molt bons!!

Cicle tancat. Pim pam pum.

És possible que pim pam pum sigui, en realitat, pum, pam, pim. Que l'ordre trigui una mica a instaurar-se dins del cervell. Que amb una mica de temps el final ja no sigui el primer que has pensat, o sentit, o passat. Que la raó et faci començar per la part més senzilla.

Potser utilitzar el pim, pam, pum per exemplificar el que vull dir és un recurs més aviat tronat, però és força gràfic.

Pum. L'hòstia.
Pam. La perplexitat.
Pim. El saltiró endavant.

No sé si en aquests casos l'ordre dels factors no altera el producte, però intueixo que no. Que si el cicle està tancat, el pim, el pam i el pum es poden col·locar allà on vulguin.

Ets molt delicada

Ja m'imagino, caricaturitzant, un panxut amb el puro penjant dels llavis, amb l'últim botó de la camisa que ja no li corda i balbucejant -perquè el puro no el deixa vocalitzar ni ell té cap interès per fer-ho- la mateixa cançoneta per fer-te la punyeta. "Nena, és que ets molt delicada". I a la comissura dels llavis, mig sostinguda pel puro, aquella rialleta de superioritat, que ve a confirmar, per si no te n'havies adonat, que l'adjectiu és un compliment enverinat.

I tu allà, sentint que t'has de defensar encara no saps ben bé perquè, i pensant que allò no t'agrada.

Tant se val si el qui ho diu fuma puros, si no pot encabir la camisa dins dels pantalons, si es fa la ratlla al mig o si duu sabates de taló. Jo dic que visca la delicadesa! No és bonic emocionar-se? Amb una pel·lícula, amb una cançó, amb un somriure de la teva filla, amb una paraula, amb una mirada, amb un petó, amb un gest, quan llegeixes, quan escrius, quan escoltes les confessions dels dimarts a la tarda, quan la teva parella t'ha fet el sopar, quan estimes, quan trobes a faltar, quan gaudeixes de les coses....

Les emocions ens esclaten a dins sense avisar-nos, i de vegades som així, transparents, ens deixem endur, i ens deixem plorar, o riure. Per què no?

El desig més profund

El desig més profund és un hàlit que et posa els pèls de punta. Et corre per darrera les orelles, per les puntes dels dits, per les parpelles, pel fetge, per les venes, pel cervell, per l'ànima. Et sacseja, et mareja, t'escup, t'acarona, t'anestesia. T'esclata i se't clava per tot arreu, et conquereix els espais destinats a la raó. Et xiscla i t'arrossega pels cabells. T'acaricia i et diu bona nit, que dormis bé.

No sé quin és i me n'alegro, perquè el desig més profund et fa estar viu.