Ja m'imagino, caricaturitzant, un panxut amb el puro penjant dels llavis, amb l'últim botó de la camisa que ja no li corda i balbucejant -perquè el puro no el deixa vocalitzar ni ell té cap interès per fer-ho- la mateixa cançoneta per fer-te la punyeta. "Nena, és que ets molt delicada". I a la comissura dels llavis, mig sostinguda pel puro, aquella rialleta de superioritat, que ve a confirmar, per si no te n'havies adonat, que l'adjectiu és un compliment enverinat.
I tu allà, sentint que t'has de defensar encara no saps ben bé perquè, i pensant que allò no t'agrada.
Tant se val si el qui ho diu fuma puros, si no pot encabir la camisa dins dels pantalons, si es fa la ratlla al mig o si duu sabates de taló. Jo dic que visca la delicadesa! No és bonic emocionar-se? Amb una pel·lícula, amb una cançó, amb un somriure de la teva filla, amb una paraula, amb una mirada, amb un petó, amb un gest, quan llegeixes, quan escrius, quan escoltes les confessions dels dimarts a la tarda, quan la teva parella t'ha fet el sopar, quan estimes, quan trobes a faltar, quan gaudeixes de les coses....
Les emocions ens esclaten a dins sense avisar-nos, i de vegades som així, transparents, ens deixem endur, i ens deixem plorar, o riure. Per què no?
i això és el que et fa viure!!!!!
ResponElimina