No pites y jódete como todos

Dimarts torno a la feina. S’acaba el mes. I el fet casual que aquest agost ocupi, de cap a fi, fins a sis setmanes del calendari, ni el fa més llarg ni l’allunya més del setembre.

Sí, el final de les vacances ja és aquí. I això que fa només uns dies vaig trobar-me en una d’aquelles situacions tan típiques i odioses de l’estiu, d’aquelles de les que sempre intentes escaquejar-te per tots els mitjans possibles, i que et recorden que si t’hi trobes és ben bé perquè vols. I te les prens amb parsimònia només perquè és estiu i perquè estàs de vacances. La situació: Quarts de set de la tarda. AP-7. Deixem Torredembarra, direcció cap a casa. Dos accidents que dupliquen, com a mínim, el temps estimat d’arribada. Al costat, una furgoneta amb matrícula francesa, amb cortinetes improvisades a les finestres i amb més criatures que seients disponibles. Una mica més endavant, un cotxe amb una d’aquelles inscripcions tan imperatives, no pites y jódete como todos. Sí, és clar, què hi farem si hi ha cua, oi? A l’altre costat, un maleter ple d’estris de platja: cadires, tovalloles, matalàs, flotador, para-sol, nevera.... Vaja, el kit complert per passar el dia tunejant-se a la platja. Nosaltres, a la platja, ben just hi hem estat un parell d’hores, si ha arribat, i després hem dinat amb els avis. Però som allà, també, al rovell de l’ou, fent cua i augmentant els índexs de contaminació. De fet, no tenim excusa, perquè el dia ha estat farcit de moments que entrarien en qualsevol definició de dia-de-sol-i-platja. Com el moment de treure’s la sorra del damunt (que inevitablement va a parar dins del cotxe i fa crec crec durant els dies que segueixen l’experiència), o la dutxa posterior i l’aperitiu. O el dinar, i que ens posem al dia del que fem els uns i els altres. O després, ja a l’hora de la migdiada, que els sorolls lentament s’apaivaguen i d’aquella olla de grills només en queda una remor monòtona i gairebé volàtil. I a la tarda, el passeig i el gelat. Potser sí que, fent cua a l’AP-7, som on hem de ser aquell dia.

El cas és que demà passat ja treballo. Fa dies que vaig rebent senyals d’aquesta realitat que s’entesta en imposar-se sense miraments:

Saber ja quin dia de la setmana és. Per exemple, avui és diumenge 30, motiu més que suficient com per escriure aquesta entrada al bloc perquè no sé quan tindré temps per escriure’n una altra.
Endreçar-me la taula de l’estudi.
Començar a etiquetar pitets i bosses i tovalloles per l’escola bressol.
Traslladar el munt de papers de feina per l’estiu a un lloc més amagat de la vista i dels remordiments. (Ai no! Que no en tinc!)
Felicitar l’àvia pel seu aniversari.
Llegir els correus de feina que, premonitòriament i com una amenaça, comencen a arribar en petites dosis.

Però, sobretot, sobretot, si hi ha una cosa que marca inexorablement el final de les vacances en aquest país és que, amics, comença la lliga. De futbol, és clar. Per si algú encara estava despistat. Què més puc dir? Aquest fet trascendental eclipsa la piscina, la platja, les festes d’aniversari, el mosquit tigre, els cercaviles, les orxates, la cançó de l’estiu i qualsevol altra cosa que pugueu pensar. A mi poc m’importen la lliga, la copa, la recopa i la requetecopa, però val a dir que són un bon despertador del somni de les vacances.

Que tingueu una bona tornada a la feina els qui comenceu com jo. I els qui tingueu feina.

tu sí que ets geni. genial.

Fins aleshores, no havia conegut cap geni sense llàntia. Cap mag sense trucs. Tampoc no havia tingut gaire temps per trobar-me’n cap, de fet. Parlo d’aquella tarda, al banc del pati de l’escola de música, quan vas venir a preguntar-me quin llibre llegia. Te’n recordes? Es deia Las mariposas son libres. No és que aquest títol, ara, revesteixi cap mena d’importància; el més rellevant d’aquesta dada és que la recordo amb bastanta claredat. És sorprenent com es desen o es desestimen els records, o com queden allà en aquella mena de llimbs, a l’espera de decantar-se cap a l’oblit o cap a l’èxit.
M’he alegrat moltes vegades que aquella tarda estiguessis avorrit. Que fossis allà i que jo fos allà. De la casualitat de tot plegat. Ara, al cap dels anys i de milers de quilòmetres transoceànics -i més aquests dies, que et torres a Waikiki beach-, em sembla que d’alguna manera encara hi som, en aquell banc, per molt que el banc mateix ja hagi desaparegut. Conclusió: tu i jo sempre tindrem aquell banc per seure plegats. I això de seure en bancs que ja no existeixen, només ho poden fer els genis.