No sóc original

No sóc original. Porto uns mitjons de ratlles, tinc mal de coll i les mans com llimes, aquests dies m’enrampo amb tot, i ho confesso, he anat als xinos a comprar alguna vegada. Però ningú no ha dit que calgui ser original, oi? Només trobo que l’excusa d’acabar l’any és prou bona per escriure alguna cosa. 

Aquest matí el meu avi m’ha convidat a fer un d’aquells cafès de sobretot-no-li-diguis-a-la-teva-àvia. A les tasses de cafè hi havia escrita aquesta frase: la vida és massa curta com per no somriure. A ell, però, als seus 89 anys, li ha fet gràcia que aquella tassa li toqués el nas quan se la posava als llavis. Tot plegat m’ha fet immensament feliç. Quina bona manera d’acabar l’any, he pensat.

Ja fa temps que no em faig propòsits; si més no ho intento. I ho faig a consciència, malgrat la dificultat d’aquest compromís. També com a reconeixement de tot el que tinc i sóc. Aquest any, per exemple, he estat tigre, granota i mosca collonera. He fet postals blaves, i liles, i verdes. I liles. He perdut el mal humor llarguíssimes estones. He conegut més profundament algunes persones del meu voltant. Hi ha hagut dies molt tristos. I dies molt feliços! He escrit quan ho he necessitat, acceptant que tot el que no ha acabat fet paraula és perquè senzillament no ho havia de ser. He gaudit de la meva estimada família. M’he qüestionat la meva feina per mirar de fer-la millor. He guerrejat sense tenir-ne ganes però tenint ganes de tenir-ne ganes, perdent i renunciant però alleugerint el camí, essent una mica més lliure. I dec haver fet moltes altres coses que ara no recordo!!

Sobretot, em sento agraïda. GRÀCIES.

No ho he après tot, només faltaria! Però m’he acostat a la plenitud de fer les coses per amor i que això no em faci tan eco per dins. 

Ara, ni t’explico tot el que em queda per fer!!!

 

Feliç 2015.

Mira't

Mira’t, no ets de ningú;

Si de cas del bosc i les pedres.

De ventre càlid

on niuen els mots

oblidats a la boca.

De pols del terra, de remolí.

De drecera. De camí.

                                                                               

Mira’t, no ets de ningú;

Si de cas dels rius i carenes.

D’ànima desbocada i plena

que amara de silencis fèrtils

els pensaments lleugers.

D’ulls d’àliga i d’ametlla.

De romaní. De cirerer.

Mira’t, no ets de ningú;

Si de cas dels cims i les lleres.

Feta de contes. Feta d’estrelles.

De llum de maig.

De primaveres.

De pluja fina.

De mandarina.

Mira't, no ets de ningú.
Ni per a ningú.
De calma quieta
i ales transparents
que escampen cels liles.
Per a tots els núvols.
Per a tots els dies.

Mira't, no ets de ningú.
Ets alosa de vol baix.
Ets l’arrel i la pedra polida.
La memòria, el batec,

la crida.
I ets tanta joia.
I ets tanta vida.

 

Tardor

Per fi. La tardor. Sense esperar-la, avui m’he adonat que l’estiu seria massa llarg si durés només un dia més. Suposo que cadascú és com és. Esclatem ben bé com les estacions. I jo vaig néixer a la tardor; estic segura que dins meu em vaig obrir a la vida reposadament, en aquell ritme lent i previsor del novembre, a prop de res però a punt per a tot, en cap extrem però amb totes les opcions. 

Gairebé com en un impàs que mena cap a un inevitable silenci natural, allà som la tardor i jo fent inventari per saber en quines condicions i amb quines provisions arribarem al llarg hivern, quants dolors i alegries, quantes penes, ràbies, anhels i esperances; quant d’aquell amor taronja i ocre que es desprèn amb calidesa de les hores. 

 

En aquell impàs, recollint amb la mirada el bell vol estèril de les fulles seques, esculpint vents que les sostinguin uns segons més a la vida, allà som la tardor i jo. 

Granoteta

  Un matí, passejant pel bosc de can Armenteras, em vaig trobar una granoteta petita. Al principi no la vaig veure; era marró i es confonia amb la terra i la pinassa molla. Estava molt quieta. La vaig obervar uns instants, sorpresa d’haver-la descobert. Aleshores va decidir moure’s i mostrar-se. El seu bonic camuflatge ja no li servia per a res. 

 

En aquell moment vaig pensar que aquella granota era jo. I em vaig adonar que tenia ganes de fer com ella, de sortir de sota la pinassa humida i deixar-me veure. Vaig entendre que realment podia fer-ho, que ningú no m’ho impedia. I, el més important, que tampoc ningú no m’hi trauria, d’aquell sotabosc. Vaig entendre que responsabilitzar els altres de les meves accions era un acte força covard. I això em va fer sentir immensament feliç! Perquè ara ja podia escollir, i ho havia entès d’una manera profunda. 

La granoteta va marxar i no la vaig veure més. Jo vaig continuar el passeig amb l’amor voleiant-me pertot i un brot d’esperança creixent-me per dins. Si vaig sentir que en aquell moment només era esperit no ho explicaré…

A tu no et passa?

Un regal, diu!

No et passa que de vegades penses en algú amb tanta emoció que sembla que l'envaeixis? Que et preguntis si és possible que tanta intensitat hagi traspassat els intangibles i li hagi arribat? I després no pots. No pots dir exactament el què, ni exactament el perquè, ni exactament res. No pots mudar aquella vivesa a cap conversa, a cap carta. Potser només, i amb una mica de sort, et lluirà un deix de colors a la mirada.

No et passa que de vegades penses en algú amb tanta emoció que tems ofegar-lo sense que se n'adoni? I aleshores t'adones que ets tu qui està agitant els braços sota l'aigua amb la boca plena d'oceans. No et passa, que no saps ser platja quan puja la marea?

Segurament no et passa. Tu ja saps que només és cosa de la lluna, aquest balandreig. I l'aculls, la marea, i t'hi endinses, i deixes que t'amari, i la deixes anar. La deixes anar...

Si no puc ser la lluna, que és qui controla el tema, val més que practiqui. Platja. Marea. Platja. Marea. Platja. Marea. I així, fins que no t'hagi de preguntar més si a tu no et passa, de vegades, que et sents tan maldestre que no vols ser ni platja, ni marea.  

En aquest afer

Vull estar contenta. Tothom i tot el que està al meu voltant és secundari, en aquest afer. Primer jo. Després ja veurem, el que quedi. Potser tot, vés a saber.

Suposo que aquesta és la llibertat més primitiva; de sobte em sembla irresponsable i molt covard deixar en mans dels altres la meva felicitat.

Això que dic m'ha vingut ara com un raig de claror, sé que després qualsevol cosa que em faci ombra em distraurà i perdré aquesta lucidesa. I seguiré fent les coses que feia abans, però la llum no acaba de marxar mai del tot, ni les ombres es queden per sempre...

Sé que sola no arribaré enlloc. Per molt que tot i tothom sigui secundari -repeteixo, en aquest afer-, és aquest tot i aquest tothom el que i qui em confronta amb les ombres. I, és clar, em posa en l'òrbita per on circulen els raigs de claror.

Només vull netejar el meu camp de mines, ser terra fèrtil; no fer basarda i que hi germini alegria, en el meu tancat, i que a prop hi volin ocells, papallones, libèl·lules. Fins que tots els filats siguin de paper i un dia de pluja qualsevol es desfacin. 

Per això, tota la meva voluntat. 

 

Aquest nom no existeix

Voldria poder caçar al vol - i explicar-te - una sola de les emocions que em desvetlles, però sento que qualsevol paraula és inútil. Només puc compartir un subtil aleteig, un eco perdut, un bri de claror. I tota la meva voluntat. És que potser és impossible anomenar tants batecs i tremolors? És això? Sí, deu ser que aquest nom comú, el de l'amor, no existeix veritablement, i només és una ocurrència d'algú que tenia el mateix problema que jo i va cercar una paraula on encabir-hi aquest sospir infinit. Una paraula que dibuixés la frontera de les alenades sostingudes a mitges entre la boca i el pit. Que donés cos a la intangibilitat de les mirades. Que posés els murmuris a recer de les bèsties.    

Així, amb el desig profund de transcendir la paraula, no omplim res de res, ni temps ni silencis ni espais, que ja tot és ple de tot. I que aquesta pell llisa rebi totes les carícies que els altres no gosem fer-te per por que no et desfacis en un remolí de pols. Però què dic? Si ja ho ets, un remolí de pols, de pols brillant que es fica als ulls i al nas i a les mans, i es respira fins al més recòndit dels alès.

Ah. Per un moment m'ha semblat que caçava alguna cosa...

Tot el cel

Em sembla que fa segles que no poso els peus aquí. Encara que, ben mirat, no els hi he posat mai massa. Per això quan fa unes setmanes vaig sentir a les notícies que el cor dels astronautes prenia forma esfèrica a l’espai, em va semblar que era una mica el que em passava a mi amb aquest bloc. Que hi ha una certa ingravidesa en aquest escriure famolenc que em canvia el cor de forma. I està bé que, igual que els passa als astronautes, sigui una alteració passatgera, perquè tothom sap que les piruletes de cor no són rodones.

Deixant de banda les piruletes, que serveixen per ben poca cosa més que il·lustrar metàfores i llengües puerils, tornar a posar els peus aquí no em fa sentir més lleugera, ara mateix. Totes les idees, pensaments, emocions, records que he pensat que abocaria en aquest espai s’han convertit en qüestions pendents de ser explicades. I me n’he cansat, de tenir tantes cordes fines subjectant-me els turmells. Amb un sospiret de contracor, però convençuda, deixaré perdre tot allò que no ha pogut ser escrit. I no passarà res. Haurà estat viscut i ja n’hi ha prou.

Tisores a punt.

Ara sí. Tinc tot el cel per a mi.