Un matí,
passejant pel bosc de can Armenteras, em vaig trobar una granoteta petita. Al
principi no la vaig veure; era marró i es confonia amb la terra i la pinassa
molla. Estava molt quieta. La vaig obervar uns instants, sorpresa d’haver-la descobert.
Aleshores va decidir moure’s i mostrar-se. El seu bonic camuflatge ja no li
servia per a res.
En aquell moment
vaig pensar que aquella granota era jo. I em vaig adonar que tenia ganes de fer
com ella, de sortir de sota la pinassa humida i deixar-me veure. Vaig entendre
que realment podia fer-ho, que ningú no m’ho impedia. I, el més important, que
tampoc ningú no m’hi trauria, d’aquell sotabosc. Vaig entendre que
responsabilitzar els altres de les meves accions era un acte força covard. I
això em va fer sentir immensament feliç! Perquè ara ja podia escollir, i ho
havia entès d’una manera profunda.
La granoteta va
marxar i no la vaig veure més. Jo vaig continuar el passeig amb l’amor
voleiant-me pertot i un brot d’esperança creixent-me per dins. Si vaig sentir
que en aquell moment només era esperit no ho explicaré…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada