Plic és poc

Avui ha plogut, per fi. Per fi. Per fi. Les gotes sonen així, quan cauen sobre les rajoles del pati, quan espeteguen contra els vidres, quan salten damunt dels meus cabells perquè em fa mandra obrir el paraigües si el trajecte és curt. O potser sóc jo que ho sento perquè només un plic em sembla poca cosa, i els per fis m’encisen com cants de sirena mentre corro cap al cotxe aquest matí de dissabte. El primer dissabte de la tardor. Per fi!

Mudarem les fulles 

encara que no vulguem. 

El vent ens acuitarà, impacient, 

i se les endurà en un vol de joguina 

sibilant...

T'hi veus?

No us ha passat mai que busqueu les ulleres mentre le dueu posades? Això és el que passa amb els amics, també. De vegades no els trobes, i és que no t’adones que ja els portes posats. I llavors, tant amb les ulleres com amb els amics, et dius a tu mateixa que si t’haguessis aturat un moment abans d’aquesta frenètica recerca i t’haguessis mirat al mirall, ja sabries que tot el que és necessari ho portes sempre posat. Les ulleres, en alguns casos. I els amics, sempre.

Hola, bonica.

Hola, bonica. Avui prens l’espai del meu bloc; avui més que mai les meves paraules són totes per a tu. No he pogut acompanyar-te, però t’he pensat i repensat al llarg del dia. Diria que fins i tot t’he parlat en un xiuxiueig imperceptible i inconscient. Ahir, en canvi, davant teu, tan a prop, les emocions que no encertaven a vestir-se de paraula es van convertir en abraçada. Tinc presents els teus ulls vius amarats de llàgrimes alhora que somreies i estaves per tothom, tranquil·la i serena, preguntant a aquells que et venien a trobar que com estaven, fent-los més fàcil el moment. Ets forta, ets valenta, ets generosa. I tan propera... la meva Montse! T’imagino passant comptes amb tu mateixa i amb les moltes preguntes que t’aclaparen. El teu pare ja no hi és, i les contradiccions que durant aquests anys t’han assolat com males herbes a la vora del camí, ben aviat no seran més que exquisides flors de colors on jugaran les papallones. I t’adonaràs que les vau plantar entre els dos, el teu pare i tu, i que són més vives que mai. És aquesta la llum del teu paisatge!

T'estimo, bonica. Un petó.