Hola, bonica.

Hola, bonica. Avui prens l’espai del meu bloc; avui més que mai les meves paraules són totes per a tu. No he pogut acompanyar-te, però t’he pensat i repensat al llarg del dia. Diria que fins i tot t’he parlat en un xiuxiueig imperceptible i inconscient. Ahir, en canvi, davant teu, tan a prop, les emocions que no encertaven a vestir-se de paraula es van convertir en abraçada. Tinc presents els teus ulls vius amarats de llàgrimes alhora que somreies i estaves per tothom, tranquil·la i serena, preguntant a aquells que et venien a trobar que com estaven, fent-los més fàcil el moment. Ets forta, ets valenta, ets generosa. I tan propera... la meva Montse! T’imagino passant comptes amb tu mateixa i amb les moltes preguntes que t’aclaparen. El teu pare ja no hi és, i les contradiccions que durant aquests anys t’han assolat com males herbes a la vora del camí, ben aviat no seran més que exquisides flors de colors on jugaran les papallones. I t’adonaràs que les vau plantar entre els dos, el teu pare i tu, i que són més vives que mai. És aquesta la llum del teu paisatge!

T'estimo, bonica. Un petó.