Em sembla que fa segles que no poso els peus aquí. Encara que, ben mirat, no els hi he posat mai massa. Per això quan fa unes setmanes vaig sentir a les notícies que el cor dels astronautes prenia forma esfèrica a l’espai, em va semblar que era una mica el que em passava a mi amb aquest bloc. Que hi ha una certa ingravidesa en aquest escriure famolenc que em canvia el cor de forma. I està bé que, igual que els passa als astronautes, sigui una alteració passatgera, perquè tothom sap que les piruletes de cor no són rodones.
Deixant de banda les piruletes, que serveixen per ben poca
cosa més que il·lustrar metàfores i llengües puerils, tornar a posar els peus
aquí no em fa sentir més lleugera, ara mateix. Totes les idees, pensaments,
emocions, records que he pensat que abocaria en aquest espai s’han convertit en
qüestions pendents de ser explicades. I me n’he cansat, de tenir tantes cordes
fines subjectant-me els turmells. Amb un sospiret de contracor, però convençuda,
deixaré perdre tot allò que no ha pogut ser escrit. I no passarà res. Haurà
estat viscut i ja n’hi ha prou.
Tisores a punt.
Ara sí. Tinc tot el cel per a mi.
