Fins aleshores, no havia conegut cap geni sense llàntia. Cap mag sense trucs. Tampoc no havia tingut gaire temps per trobar-me’n cap, de fet. Parlo d’aquella tarda, al banc del pati de l’escola de música, quan vas venir a preguntar-me quin llibre llegia. Te’n recordes? Es deia Las mariposas son libres. No és que aquest títol, ara, revesteixi cap mena d’importància; el més rellevant d’aquesta dada és que la recordo amb bastanta claredat. És sorprenent com es desen o es desestimen els records, o com queden allà en aquella mena de llimbs, a l’espera de decantar-se cap a l’oblit o cap a l’èxit.
M’he alegrat moltes vegades que aquella tarda estiguessis avorrit. Que fossis allà i que jo fos allà. De la casualitat de tot plegat. Ara, al cap dels anys i de milers de quilòmetres transoceànics -i més aquests dies, que et torres a Waikiki beach-, em sembla que d’alguna manera encara hi som, en aquell banc, per molt que el banc mateix ja hagi desaparegut. Conclusió: tu i jo sempre tindrem aquell banc per seure plegats. I això de seure en bancs que ja no existeixen, només ho poden fer els genis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada