Ojitos negros

Que no, que els té marrons, els ulls! Però l’àvia em mira, se la mira i li diu: ojitos negros. L’avi no s’atreveix a contradir-la, i em mira a mi, amb complicitat. Em penso que ell ja no distingeix massa si són negres o marrons. Cada dia, quan arribem de l’escola bressol, entrem a casa seva a saludar-los. Ella, amb els seus dits grassonets, intenta fer sonar el timbre, i jo l’ajudo. Ja espera la resposta de l’àvia: qui hi ha? I riu. I a mesura que l’una creix, als altres els marxen del damunt setmanes, mesos, potser anys.

Quina sort que jo encara tinc avis, i que la meva filla coneix els seus besavis i els veu cada dia. Això sempre em fa anar a parar a un record de l’àvia. M’explica, de vegades, com plorava la seva germana dalt del vaixell que l’havia de dur a Veneçuela per no tornar-la mai més. I com els feia adéu amb la mà des de la coberta. I plorava, i plorava, i les llàgrimes li lliscaven per les galtes encara tendres. I allà, al port, va ser l’última vegada que es van veure. Com es diu adéu a algú que ja no tornaràs a veure? Quin record més trist, aquest. I l’àvia ho explica amb aquella mena de nostàlgia encoberta: “nena, com plorava, si l’haguessis vist...” I tu, que no ploraves?

Ara, al cap de tants anys, s’assemblen tant... Es veuen en fotos que la família tragina amunt i avall, confoses als seus vuitanta i pico entremig de paraules com correu electrònic i internet.

De vegades penso que algú va treure l’àvia d’una pel·lícula.