Misho a l’Illa de les Mèrtoles

Misho és una dona curiosa. Forta. Treballadora. Gran i petita alhora. Salta per sobre els coralls perquè la sal no li faci malbé les espardenyes, car són un regal preuat del seu amic. Qui no voldria ser ella, només alguna vegada, per saltar innocentment per damunt dels coralls i córrer a buscar un amic?

La història de Misho va quedar en suspens, ara ja fa anys, amb una frase que feia entendre que allà hi hauria marro. Deia: “Però les paraules van morir en el pensamet quan Misho es va trobar amb la mirada d'X, diferent, una mirada que li desconeixia”. La història era un projecte col·lectiu, a quatre mans, que es va acabar perquè mai no trobàvem el moment idoni per tirar-lo endavant.

Parlo d’aquest projecte a tall d’exemple. Només per dir que ara sé que no hi ha moments idonis quan esperes que arribin. Els moments idonis arriben quan, precisament, no els esperes. Tan fàcil que és de dir i tan difícil que és de comprendre! Però ara entenc moltes més coses. Tots ens fem grans d’una manera o altra, de vegades sense que el temps hi tingui res a veure. Misho va representar un moment idoni, el moment de saltar innocentment per damunt dels coralls. I ho dic així perquè queda més poètic, res més.

Sens dubte ara Misho tindria correu electrònic i saltaria per damunt del teclat –em temo que sense ni una engruna d’innocència- per revisar la safata d’entrada. No és que li vulgui treure el romanticisme a la història. En realitat, la vida té més poesia que l’Illa de les Mèrtoles i Misho i els coralls. I a Misho, pel que sabem , ningú no li va dir estic amb tu facis el que facis. Estic amb tu facis el que facis... Ara ho entenc! Aquí les teniu, aquestes paraules; unes boniques espardenyes per saltar coralls.