Un cas estrany, aquest, certament.
Un dia, sóc la pols en suspensió d’un contrallum, càlida, fugissera, etèria. Un altre, sóc un ull mordaç, nyam!, que t’empipa a llambregades. El següent, sóc la tinta d’un bolígraf que ja no fas servir; però l’endemà sóc la lletra més gastada del teu teclat, la que ja m’ha robat l’empremta del dit. I torno a ser el llaç setinat que guarnia els teus cabells i decorava el teu somriure. Fins i tot he estat xiclet de maduixa a la sola de les teves sabates noves. I si abans d’ahir era una dècima de febre que jugava al teu front, ahir era la fulla d’un ganivet que tallava llengües. Però no et preocupis, perquè demà seré cirurgiana d’errors i desencerts. I demà passat ja és massa lluny per saber res.
No hi pateixis gens, geni de la ploma meravellosa. Per mi sempre seràs la Laura, encara que siguis tot això, i més. Com tothom, al cap i a la fi, encara que no sempre t'ho creguis.
ResponEliminaQuatre murs de pedra massissa
ResponEliminaporta amb pany i forrellat
romany al peu de l´espadat
amagat per una bardissa.
fortalesa inespugnable
bastió de pau segura
l´eternitat hi perdura
El vent l´assota sens pietat
la pluja li llepa el rostre
s´aixopluguen sota el sostre
el filòsof i la veritat.
Sóc un ésser camaleònic
avui ocell demà niu
dins meu hi viu
aquest castell rònic.
Caram, això de l'anonimat despista una mica... però gràcies pels vostres comentaris. Potser sí que sóc una mica descreguda,però la Laura aquesta no sé qui és!
ResponElimina