Qui en sap, de tempestes?

De vegades cal deixar reposar les coses. Ho he après no fa gaire, això. Semblaria que per escriure ja està bé aprofitar els moments intensos, i caçar al vol les emocions més irracionals abans que el moment deixi de ser àlgid. No és pas que llavors no sàpiga com començar. És que el moment àlgid, precisament, dura poc i té un component massa íntim. No és, tampoc, que el deixi passar i prou; més aviat tinc el convenciment que cap moment no és un moment perdut, que no cal córrer per no oblidar, que d'una manera o altra allò no s'esborrarà. Ben bé com aquelles boles de vidre (d'un gust estètic discutible) plenes de neu que sempre m'embadaleixen. Quan les sacseges, els flocs -diguem-ne flocs- diminuts inunden tot l'espai, i l'espectacle a petita escala és meravellós. Després, la intensitat del moment es va apaivagant, fins que tot torna a quedar en repòs. Probablement cap d'aquells petits flocs no haurà quedat al mateix lloc on era, malgrat l'aparença. Per això, precisament, em vaig convencent que, de vegades (remarco, de vegades!), es més important aprendre de la calma després de la tempesta, observar una nova configuració de les coses que segur que s'haurà esdevingut. Des de la serenor, les paraules esdevenen més fermes, amb menys esquerdes. Menys volàtils. Potser perden un punt de màgia, de bogeria, però què importa, al cap i a la fi, si aquestes coses no són les que perduren? La realitat és el que perdura, i està bé guarnir-la amb encenalls de fantasia. En canvi, seria poc assenyat fer-ho al revés, guarnir els somnis, tan efímers, amb encenalls de realitat!

Fa pocs dies va venir algú, sense preguntar, a sacsejar la meva bola de vidre vàries vegades. Quan ja amainava l'envestida, però sense gaire lucidesa encara, vaig creure que només faria fora les paraules que em cremaven a dins si les escrivia. M'equivocava: no calia fer fora res. Si no m'hagués adormit davant de l'ordinador potser després no me n'hauria adonat, d'això. Perquè no vaig obeir els meus instints i no vaig escriure res. I, inevitablement, mentre dormia, cada paraula va trobar un nou lloc per reposar. La bola de vidre va tornar al seu estat original, amb una nova configuració de les coses. Així, tan senzill. Ara puc escriure sobre allò sense penedir-me d'haver-me precipitat. Ara puc veure el paisatge amb nitidesa, i no entenc perquè allà on hi havia un prat ara hi ha un bosc, o com és que el rierol ha desaparegut, o perquè ara hi ha un camí que voreja el turó, o perquè hi ha més ocells a la branca del castanyer, però m'és igual. No cal entendre-ho tot, ja m'hi aniré trobant.

Quan ve algú i et diu, sense contemplacions i de la forma més planera, com s'ho fa per ser feliç, i de quina manera ha arribat a descobrir com fer-ho, no pots més que deixar-te agombolar. I després, ja ho veurem...