Passa que un dia t’adones que no pots anar enrere. Que aquell plec del coixí on reposaven els teus cabells desendreçats al final del dia ja no hi és. Que el mateix final del dia és a un altre lloc. Que en un moment de vertigen no saps a quin terra ancorar-te. Perquè n’hi ha, de terra, sota els teus peus, però ja no duu gravades les teves petjades. Hi ha un terra nou. I hi ha una força que se t’endú i no et deixa amarrar, que et porta a prop dels precipicis perquè t'hi llancis i els escodrinyis.
Com en un partit de beisbol, que comences
a córrer cap a la següent base però si ja veus que no hi arribes pots tornar a
l’anterior – ei, almenys a l’escola hi jugàvem així-. Em refereixo a aquesta
mena de sensació de tornar a un lloc conegut on saps que estàs “salvat”. A aquesta
mena de comoditat de poder-te posar a recer de qualsevol cosa en qualsevol
moment.
Em retorna, ara, una mena de desig
formulat fa temps. Un desig d’apropar-me a paisatges que em semblaven inabastables.
I per això els volia encabir dins meu només amb els ulls i les paraules. Els
vaig gastar, de tant mirar-los i escriure’ls, de tant resseguir-ne els límits.
No creia que hi pogués anar, jo, allà... I, com aquell qui diu, sense fer res,
i no sé ben bé com, m’hi trobo ben bé al mig, ara. I les regles del joc han
canviat. Ja no hi ha bases a les quals retornar. No hi ha res que em salvi.
L’única opció és avançar i acceptar la possibilitat de perdre. I això,
tanmateix, no podria considerar-se exactament un perdre en el sentit estricte
de la paraula, almenys sense tenir en compte que aprenem més quan perdem que no
pas quan guanyem.
Jo, abans, sempre dormia de cantó, sobre
el meu braç esquerre. Era la meva posició preferida per dormir. Fins i tot
diria que es podia sentir un clac fluixet fluixet, quan trobava la postura. Era
tan còmode; era, senzillament, l’encaix perfecte.
Ara ja no puc dormir sobre el meu braç
esquerre. Això és, el que vull dir. Això, o que tot es capgira quan pensaves
que ja s’havia capgirat abans i que ara el vent ja s’encalmava.
Els únics límits són ben bé només dins nostre. "Em pensava" que ja ho sabia, això, de ja fa temps... o saber-ho era només un altre límit?
ResponEliminaA les afores de La Plana hi havia una olivera on jo m'enfilava de petit (i de no tan petit) en moments difícils. Moltes han estat les nits que m'he escapat de casa per anar al camp on, just al mig, sense res al seu voltant més que herba seca, es trobava aquest arbre misteriós. Hi pujava i mirava les estrelles o els núvols, i fins i tot he deixat que la pluja em caigués a la cara, mentre em reclinava, mirant cap el cel, abraçat per les seves branques. Allà res no em feia por. La olivera havia de ser forta, tota sola al mig del camp, a la nit... I de sobte m'adonava que jo també estava al mig del camp en meitat de la nit, però immensament acompanyat per la olivera. Llavors res no em feia por.
ResponEliminaEl meu arbre va desaparèixer quan el progrés va voler que la nova A-II passés per les afores d'Esparreguera. Encara l'enyoro avui. Un dia, però, em vaig adonar que, en comptes de desaparèixer del tot, el podia sentir a prop, de vegades, en certes persones, com si portessin una estelleta de la meva olivera clavada en algun lloc del cos emetent senyals que jo rebo i que m'omplen d'un plaer inexplicable.