24 de febrer del 2015

Esquerdes

Com fixar-te les esquerdes? Si pogués, ploraria de genolls sobre la terra i convertiria les meves paraules en argila, i en la intimitat de les parpelles closes resseguiria cada lletra dels teus abismes amb els dits, amb els palmells, amb els punys plens de fang. Però això seria com voler atrapar aigua entre les mans. L’argila és tan terrenal. I les ànimes, ja se sap.

Les esquerdes només es poden omplir amb amor. No hi ha res més. No es reparen. No es fixen (perdona’m per aquest intent maldestre). No s’arreglen. No es tanquen. Et configuren un nou paisatge intern on hi ha tot allò que necessites per al teu camí. Ni més. Ni menys. Però mentrestant, mentre dura aquest inventari de noses i menesters, et deixo el meu catàleg - ni que sigui per curiositat- de plenituds: l’olor dels dilluns a primera hora de la tarda, els cels de Montserrat, la música que em desperta el cor i m’adorm el pensament, el silenci dels somnis dels altres, un brot qualsevol arran d’un corriol, les rialles a casa, les converses profundes, les converses liles… I entre moltes altres coses, escriure’t. Escriure’t. A tu. Ara.

I en algun moment va succeir que escriure't a tu ja no és només per a tu, també és per a mi. No som tan especials, oi? Només tenim aquell punt de convergència d'origen incert que ens apropa ineludiblement. Per això, i perquè l'amor et pogués omplir totes les escletxes, mentre et despulles totes les exigències i dónes a cadascú la seva justa quota de responsabilitat i a tu mateixa la llibertat -que et pertany malgrat que sovint ho oblidis- de ser prescindible, jo et pentinaria els cabells a poc a poc, tan dolçament que no notaries ni els tous dels meus dits.

La meva abraçada seria recer per a les teves llàgrimes, per a les que cauen enfora i per a les que et són encara torrent per dins. I el ritme del teu cor em cridaria des del teu pit, en un colpir lleugerament dolorós, i m'ensenyaria que cadascú habita un cos diferent, i que no hi ha possibilitat de sincronia. Aquesta és la solitud de l'ésser que no pot ser envaïda.

Et duria un grapat de platja, i quan notessis, ja, la llengua salada i els peus cansats, un glop d'aigua de Fontargent.

De nit et bufaria unes quantes estrelles enllà. No te les vull prendre! Tan sols és que de vegades sembla que s'amunteguin en un ordre desconcertant que fa feredat. No et costa, engolir tanta immensitat de cop? Però ben pensat, qui sóc jo per jugar amb aquestes grandeses? Millor te'l deixo tal com està, el cel, que no sigui que ja el tinguem a dins.

Tu, cada vegada més de silencis, i jo, cada vegada més de paraules. I les esquerdes, cada vegada més de tot.

1 comentari: