Heu llegit la
història interminable? Si l’heu llegida, sabreu que Artax, el cavall blanc, va
morir ofegat al pantà de la tristesa. Encallat, incapaç de moure’s, lentament
el fang el va engolir mentre el jove Atreyu tibava la corda amb totes les seves
forces per salvar-lo. M’ha vingut l’escena al cap mentre pensava en la
relativitat del temps. Ben bé és això, el que passa de vegades, que sense que
la cosa acabi en tragèdia, som Artax encallats en algun pantà. En aquest cas –en
el meu cas-, el pantà de la impaciència. És quan el temps se’t fa tan enganxós que
els minuts no passen. Quan proves de caminar i unes mans llefiscoses t’agafen
pels peus. Quan vols empènyer les hores i elles no es deixen, obstinades, i
només són murs infranquejables. I esgotes la força sense poder evitar que el
pantà se’t mengi a poc a poc, i et penses inútil i impotent.
Em pregunto
si mirar cap amunt em permetrà veure el cel, si més no. I si en comptes d’un
cavall tan preciós com Artax no dec semblar un ruc amb orelleres, enfrontant-me
al poderós temps, que en el fons no és res més que el que jo decideixi que vull
fer amb ell.
Així que
potser és millor que ens instal·lem, els meus minuts i jo, per molt difícil que
sigui, al mar de la calma. Allà hi ha més coses a viure i, per descomptat,
tot és molt més bonic.
 |
| Foto de Matea Bradicic |
A totes les películes, a la boreta dels pantans de fang hi ha un abre mig ajegut que t'ajuda a sortir del fang.... Igual en un moment de relativa calma pots buscar les teves branques.
ResponEliminaVaig fer aquesta foto el tercer dia de ser a Croàcia, quan els vespres encara se'm feien costa amunt, i la impaciència (del des-comptar dieshoresminutssegons) em feria els dits mentre repassava quanta estona faltava per sortir de... ni tan sols jo sabia on. Potser de qualsevol lloc que impliqués fugir de mi. O de les veus que sempre ressonen (reCRIDEN), quan t'allunyes una mica del cau. I plovia, el tercer dia, a Croàcia, i les hores eren especialment llefiscoses. I vaig sortir per anar al cementiri, i oh, per què no vorejo la costa, fins a dalt? I espera, espera, mira aquestes cadires. Mira aquestes cadires, que tenen (que SÓN) tot el temps del món. I que bonica la foto. És la força del qui espera. I miracle. O casualitat. O espiral. O papallona. O qui sap què.
ResponEliminaBen aviat tornaré a veure si continuen allà, enamorades de l'Adriàtic. Ben aviat te l'estimaràs, el mar de la calma. Sal viva a les parpelles, que jo ja me la sé de memòria. La olor te la duc en una abraçada. D'aquí a un sospir.