Parles massa.
O massa de pressa.
M’ha arribat tot desendreçat.
El somriure furtiu, primer.
I després un embull de paraules abraçades al meu coll. Tu hi
has posat les serpentines, en aquesta festa. I ara, on ballarem? Si tot és ple!
Els deu segons d’avantatge que em duus –que em dueu, molts- em desterren al
país dels invisibles.
La teva ànsia i els meus silencis. Ai!
Per això, quan ens trobem aquí, és més senzill. La paraula
esdevé mirada, en aquest blanc. Blanc de verge, de nou, de tot per estrenar. Aquí
no hi ha presses ni pauses. Aquí et veig. I aquí em veig.
Aquesta és la terra que trepitgem, de vegades, els qui anem descalços per
la vida.
Que no se'm tingui en compte el deixar empremta tard. M'hi arribo sovint, aquí, de puntetes i en silenci. Per impropi que em sembli. Però ja ho saps: sóc molt del que no se'm veu. I tu també, i per això m'agrades.
ResponElimina