El conte que t'escric

Obre les mans i agafa això, em va dir. Jo vaig posar-les en forma de cassoleta. Amb cura, hi va deixar lliscar, de les seves pròpies mans, uns quants batecs. I amb una delicadesa infinita, em va tancar els dits perquè no s’escapessin. En un acte reflex, vaig tancar els ulls i acostant-me les mans als llavis, me’ls vaig empassar tots. Un per un.

Ara ja fa molt de temps, d’aquest regal. No sabria pas dir si va passar alguna mil·lèsima de segon abans que aquells batecs acabats d’engolir ja fossin meus, perquè eren tan fets a mida! Ni sé, tampoc, si va passar perquè a mi em faltaven o perquè, senzillament, coincidien amb les meves cadències.

Ara, avui, ahir, aquí, allà. Demà. Ets amb mi, empeltat en el meu bombeig, al meu bategar. A la vida. I aquest estimar tranquil i serè m’omple l’ànima de claror i de primaveres.

A tu, tan geni, tan brillant, tan generós. A tu, que llegeixes poesia en les proses més íntimes, que pintes a mà tots els estels a les nits més fosques, que estàs fet de gana i de força i de vapor de núvols. A tu, que ets la terra quan tot sembla penjant d’un somni, i tanmateix portador sempre d’un esdevenir màgic.

 

A tu, aquest és el conte que t’escric, sense filigranes, cada dia, mentre el cor ens bategui.