Creuant l'Antàrtida

Fa uns dies vaig conèixer la història d’un aventurer que, tot sol, va creuar l’Antàrtida des del mar fins el Pol Sud. Va fer-ho sense assistències de cap tipus ni cap mena d’ajuda extra més enllà d’uns esquís i un trineu per dur el material necessari. El seu company de travessa havia hagut d’abandonar al cap de pocs dies d’haver sortit, i em va quedar gravada una frase seva. Només hi ha una cosa més difícil que creuar l’Antàrtida en solitari, i és creuar l’Antàrtida en solitari sense haver-ho previst.  

Les imatges de la travessa mostraven explícitament la duresa de la prova: unes condicions climàtiques extremes, el pes dels cent trenta-cinc quilos del trineu amarrats a l’esquena i la perspectiva de molts i molts dies de solitud per endavant. 

Més enllà de l’experiència personal única i increïble de viure el silenci absolut i l’horitzó nu, tot plegat em va fer pensar en tantes situacions quotidianes! Salvant totes les distàncies, ja m’hi veia, jo, allà, arrossegant el meu trineu particular, amb les meves condicions climàtiques particulars, fent la meva particular travessa en solitari. Sense cap ajuda extra. Sense cap assistència. I encara més, anant cap a un Pol Sud que ni tan sols sortia als meus mapes.

I mentre em col·locava en aquest escenari tan còmode al principi –això és el que he fet sempre!-,  ja no em semblava tan important allò que sempre havia cregut, que en aquestes aventures quotidianes el que més es valora és la tenacitat amb què arrossegues el trineu, i la valentia es mesura en la quantitat de riscos que decideixes assumir, i l’autosuficiència dóna més punts.
 

Els meus reptes –o travesses, si un vol-, no són ser la primera en res, ni arribar abans enlloc, ni arribar-hi sola, ni caminar sense assistències de cap tipus. Aleshores, què faig arrossegant trineus jo sola per uns meridians que no són meus? Què faig creuant l’Antàrtida en solitari sense haver-ho previst? És més, què faig creuant la refotuda Antàrtida? I... COM ÉS QUE SOM TANTS??

www.albertbosch.info/ca/galeria_minisite/29/

Aquí, aquesta terra

Parles massa.

  

O massa de pressa.

M’ha arribat tot desendreçat. 

El somriure furtiu, primer.

I després un embull de paraules abraçades al meu coll. Tu hi has posat les serpentines, en aquesta festa. I ara, on ballarem? Si tot és ple! Els deu segons d’avantatge que em duus –que em dueu, molts- em desterren al país dels invisibles.

La teva ànsia i els meus silencis. Ai!

Per això, quan ens trobem aquí, és més senzill. La paraula esdevé mirada, en aquest blanc. Blanc de verge, de nou, de tot per estrenar. Aquí no hi ha presses ni pauses. Aquí et veig. I aquí em veig.

Aquesta és la terra que trepitgem, de vegades, els qui anem descalços per la vida. 

Jo sí que ho entenc!

Totes les vegades que he dit a algú tu no ho entens, hauria d’haver dit i jo tampoc. Amb la cosa més absurda del món, avui he entès, per fi, que podia escollir. M’ho han dit moltes vegades, això. M’ho han repetit, sermonejat, cantat, explicat. Ho he vist escrit en llibres, en poemes, a les portes dels lavabos públics, pintat per les parets, a les pel·lícules. Jo mateixa m’ho havia dit més d’una vegada. Ho pensava. Creia que ho entenia. I pensava que, de fet, escollia, quan en realitat ho feien els altres per mi.

 
Ha estat avui que he sentit la convicció profunda que, efectivament, puc escollir. Com si el camí –un de tants- m’hagués conduït cap a la comprensió d’un verb que jo creia dominat.

Ara ho entenc!  Ara puc escollir i escullo escollir. 

......................................

Un aclariment matinal.

Vull dir que quantes vegades escollim, prenem decisions, segons el que s'espera de nosaltres? Segons les expectatives que tenim del que els altres esperen de nosaltres. Escollim el que volem, o el que hem après a voler? Quan deia que els altres decidien per mi, no em referia a un exercici de comoditat, sinó a un acte inconscient, gens premeditat. Potser he decidit, per exemple, fer una cosa perquè qui me l’ha demanada ja sap que la faré. Però...i si no vull fer-la? I si aconsegueixo tenir la mirada clara i no em deixo emboirar per qui els altres creuen que  sóc? I si em dono pas abans de caure en el miratge? En aquest mini lapsus de temps, puc escollir conscientment i ser lliure.

Vaja, que de vegades les coses passen com en aquell anunci de donuts. De sobte, et piques el cap i dius: òndia, aaaaara ho entenc!

I jo, aquí, encara no hi havia arribat mai.

Allà enmig de la natura literalment

- Saps on marxo demà a la tarda?- va dir-me un bon amic dilluns passat.- [...] Allà enmig de la natura literalment.

Va deixar enrere la família. Els va dedicar un lacònic adéu. Tots van tornar-li l'adéu amb l'entusiasme d'una mitja tarda de vacances d'agost. A fora, una alenada d'il·lusió el va empènyer a triar el camí més costerut, muntanya amunt. El traç era ample, força ombrejat a estones. S'alegrava d'haver-se posat el calçat adequat per a una empresa tan important. Amb pas ferm, havia deixat el riu a l'esquerra feia uns minuts, però encara podia sentir els refilets del blauet barrejant-se amb el cant més elegant del rossinyol ara que s'endinsava en una zona més boscosa.
El seu cap barrinava molt, caminava mirant el terra i les pedres de la pujada, parant poca atenció als canvis en el paisatge a mesura que ascendia. En una mitja hora havia salvat un desnivell de dos-cents metres. Va ser llavors quan davant seu, en aquell petit turó, es va desplegar la clariana, com a les pàgines d'un conte infantil. Va considerar que era prou amunt. Que la clariana li servia. Ara només necessitava un arbre, i un trèmol proper que eixia al costat de la roureda li va semblar prou bo, per bé que ni tan sols en coneixia el nom. Si l'hagués sabut, probablement hagués pensat que era un nom molt adient pel que havia de menester. Amb cura, va fer un primer intent d'enfilar-s'hi. Relliscà de seguida. Però lluny de rendir-se, va provar sort pel flanc contrari. Amb un pèl més de traça, ara se sostenia tot ell arrapat al tronc de l'arbre. Després d'uns instants de paràlisi valorant la situació, va decidir tirar amunt, i amb gran esforç va aconseguir arribar a la primera branca d'aquell arbre jove i fort. Les seves fulles bellugadisses feien joc amb ell, que amb peus, mans i dents repartides per entre les branques mirava de no perdre l'equilibri. Finalment, quan es va sentir prou segur i havent descansat breument els músculs, va seure molt lentament a la branca més gruixuda. Quan va trobar-s'hi prou còmode, va treure's de la butxaca el seu objecte més preuat, el va agafar amb la mà que tenia lliure i en un gest triomfant va estendre el braç ben amunt, fent que aquest sobresortís per entre les fulles de la capçada. De sobte, va succeir una cosa meravellosa. Les quatre ratlletes de la pantalla es van encendre. Per fi tenia cobertura! Dalt d'un arbre, lluny de tothom, en un preciós, fresc i tranquil bosc pirinenc. A l'altre cantó del telèfon, des dels vint-i-vuit graus del meu menjador en un poble calorós del Baix Llobregat nord, vaig desitjar que un dia tornés als peus d'aquell trèmol sense telèfon, escoltant els blauets i els rossinyols, olorant el camí, sentint el sol al clatell, tocant -potser- algun arbre o alguna pedra, amb la sola i única fita de no tenir cap altre objectiu que viure totes i cadascuna de les passes que fes. Sense artificis, sense aparells, sense rellotges, sense impaciències, sense paraules. Sense cap, si fos possible! Amb ell mateix i prou. Allà enmig de la natura literalment.

Fora de sèrie

Tens una mirada fora de sèrie. Ho sabies? I encara que no parlo d’enamoraments, no puc dir pas que no parlo d’amor.

Ja ho sé, que no cal explicar-ho, però tot i sabent que hi ha un punt d’inevitable intangibilitat en qualsevol intent de posar en paraules una emoció, vull fer-ho. I sóc conscient que això que dic em serveix només a mi. I només amb tu. Tot i així, és probable que m’acosti a l’experiència semblant d’algú altre.

Diria que és la combinació perfecta de dos factors, principalment; és la voluntat explícita de veure i de mirar a la vegada. Perquè sí. Sense filtres. Directe a l’ànima.

Diria, també, que no és només la teva mirada franca i transparent, allò que em  corprèn de tu. Em desactives la mecànica, i els fils que em subjecten es trenquen i s’embullen en un caprici molt més enrevessat que el sol caprici de moure’m de cada dia. Te m’asseus al davant i potser parlo, o parlem, però jo ja he desaparegut per la conca dels teus ulls al segon u. M’hi he llençat sense contemplacions, sense importar-me on vaig a parar. Sense por. Plenament confiada. Sense haver-me anticipat i imagina’t com seria.  

La vida és això, de fet. 

I potser m'he explicat fatal, però el cor em diu que gràcies.

Vine

Vine d’allà on siguis,

digue’m que no em preocupi,

que tu et faràs càrrec de tot.

O, encara millor,

no m’ho diguis.

Fes-ho.

Mata’m la responsabilitat,

pren-me el seny,

anul·la els meus contractes vitalicis

amb expectatives i anhels.

Vine d’allà on siguis,

digue’m que em saps,

que tu ets per a mi.

O, encara millor,

no em parlis.

Fes-me boja.

Sacseja’m fort, crida’m,

espanta tots els ocells

que m’han niat a l’ànima

i em voletegen, eixordadors, pertot.

Vine d’allà on siguis,

digue’m que m’escoltes,

que em prens el relleu.

O, encara millor,

calla.

Fes-me silenci.

Desbanca’m, aparta’m,

buida’m i que em voli la pell;

versiona’m en noves oportunitats

que em deixin ser, a la fi i de nou, tu.

Vine.

Il·lustració de Nicoletta Ceccolini

 

Destemps de primavera

Després d’uns quants dies de pluja, avui ha sortit el sol. Ha estat un fet noticiable, i sens dubte protagonista de molts comentaris, fotos i “estats” a tot tipus de xarxes socials. Però jo vaig a un estrany destemps. Damunt meu encara hi tinc aquell cel groguenc i pesat, carregat de la pols del Sàhara. 

Aquest matí no me n’he adonat, d’això, perquè era molt d’hora i encara plovia quan he sortit de l’hospital. La metgessa que m’ha atès m’ha fet el reguitzell de preguntes obligades que jo anava responent de forma gairebé robòtica: trenta-set, sí, dos, no, el mes passat... I just després de l’ets al·lèrgica a algun medicament, m’ha demanat si havia tingut malalties importants. I jo anava a dir que no, per pura inèrcia, i el meu cervell s’ha aturat, i puc assegurar que he sentit el xerric que fan els dibuixos animats quan frenen en sec, i ràpidament he rebobinat. Stnatropmi seitlalam... I he dit que sí, és clar. Ha estat aquest xerric estrident el que ha fet que se m’arrapés de mala manera un mal de cap que vagarejava a prop de les meves temples. 

Si en fa, d’hores, de tot plegat, i encara segueix aquí el cel groguenc, o el mal de cap, o la pols del Sàhara. Perquè sí. Per simpatia. O potser només per recordar-me que respostes que abans eren no ara són sí.

Il·lustració d'Andrzej Tylkowski

No obstant, fa estona que dono voltes a la possibilitat de reposar el cap al coixí de les vostres paraules i amb un sospir profund tancar els ulls i abandonar, confiada, qualsevol cel fins demà al matí.

Al final, anar a destemps no està tan malament. Qualsevol dia em trobaré que tinc el sol solet només per a mi mentre la resta aguanteu el xàfec.