Ales de paper

Tinc ganes de saltar, de tancar els ulls i deixar-me caure. Mai no ho havia desitjat tant com ara. De dalt estant –de dalt de no sé ben bé on- albiro un plàcid recorregut, com el vol d’una fulla de taronger, o d'una ploma d'ocellet que aterra suaument  damunt d’un terra polsegós.

  

Tot d’una, sota els meus peus es trenen possibilitats i oportunitats a parts iguals. Per això he pensat que potser, i malgrat tot, els voldries, ara, aquests peus. Però no te’ls donaré, que els necessito per agafar impuls abans de lliurar-me a aquest espai tan efímer entre el terra i els mil alès que em sustenten. Tants anhels de cotó i plomes, de colors -translúcids alguns-, de murmuris, de melmelada de pruna, de sentències i batecs de totes mides i freqüències i potències i estridències. Qui no voldria passejar-s’hi, descalç, per aquesta catifa? T’hi convido, això sí que ho puc fer. Segurament jo ja hauré saltat quan tu et decideixis, però et deixaré unes ales de paper a la finestra perquè puguis acompanyar-me. 

I aleshores, quan arribis i t’hagis tret les sabates, m’ajudaràs a plantar llavors d’esperança?