L’altre dia
vaig fer un viatge. Un viatge al centre de la terra, de la meva pròpia
terra. No vaig seguir cap senyal, ni tan sols cap intenció, no n’hi havia! Em
vaig deixar menar i vaig contemplar amb veritable sorpresa i admiració com
trepitjava llocs preciosos. Com reposava, per fi, amb l’única certesa que podia
tancar els ulls però tenia, ja, una mirada nova.
No vaig fer
fotos ni vídeos, a vosaltres us haurien semblat paisatges indesxifrables. I a
mi no em calen records, perquè jo no ho sabia però puc tornar-hi sempre que
vulgui.
No us en puc
parlar gaire més. Aquesta terra no té guia, no té ofertes 2x1 –s’hi ha d’anar
sol-, ni en trobareu informació a la xarxa. No és millor anar-hi a la primavera
que a la tardor, ni millor a l’hivern que a l’estiu. I encara que no sapigueu
quan de temps us hi estareu, no heu de dur equipatge. En realitat, l’únic que
resulta imprescindible de debò és voler-hi anar.
Casualment,
mentre preparava aquesta entrada, vaig rebre l’enllaç d’un bonic viatge que,
sense tenir res a veure amb el meu, sí que podeu fer si us ve de gust. Us el
deixo aquí perquè té un punt de màgia que m’ha agradat i m’ha fet somriure.
Gracias por compartir...
ResponEliminaGràcies pel mateix, bonica. No queda gens poètic dir-ho aquí, però... no havíem de compartir també una truita de patates? ;-)
EliminaEn Joel s ha quedat tocant les campanes de la catedral!
ResponEliminaMolt bé, Joel, les sento des d'aquí! Artista!
EliminaPetons, Picarols, i fins molt aviat :-)!
Des que vaig llegir això (de pressa i malament) que em ronden pel cap aquells versos de Kavafis:
ResponElimina"Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques."
I jo te'n sé una, i mil, d'Ítaques. (I això t'ho dic perquè també vaig pensar que aquest és el segon viatge de què parles: mira, en aquell ens havíem de descalçar i volar, i ara... ara potser és més Ítaca i real, tot això.)
Una abraçada i endavant, que els llaços -d'això me n'encarregaré jo- ja els tens ben cordats.
*
Com en som de viatjats per les experiències!
ResponEliminaUna mirada nova! A vegades fem tant i ens serveix de tan poc... Potser massa viatges a la lluna i pocs al centre de la nostra terra (ei, cadascú la seva, eh!).
ResponEliminaJo trobo que està bé viatjar a la lluna de tant en tant, però sense perdre de vista la terra!
Elimina