Remotament la bellesa

A mitjans de juliol ja s'han acabat les presses. Poc a poc em comença a passar aquella sensació de gallina decapitada, corrent sense solta ni volta en una cursa tan frenètica com inútil. És ara, en aquesta calma tot just estrenada i encara matussera, que de vegades, remotament, em vénen ganes d'abandonar. No parlo de morir, per déu, això no! Almenys en el sentit literal de la paraula. Parlo d'acomodar-me en abismes intranscendents a mig metre del terra, de nedar amb l'aigua al pit, de reproduir gestos copiats, de recitar paraules que altres han pensat. Això, vull dir. Colar-me en una etiqueta qualsevol i anar fent. 

Perquè es molt cansat sabotejar-se les pròpies fronteres, estar en un setge permanent amb el propi ésser. És ben bé com si no existís un terme mig; en un extrem, hi ha aquest anar fent, i en l'altre, la feredat que camina fent cercles, encorbada i fora de si. Aleshores, què? I com és que em passen tantes coses meravelloses? Entre la vulgaritat d'anar col·leccionant dies i la brutalitat de la por més miserable, entre aquests dos desenllaços no desitjats, hi he d'encabir meravelles com l'amor, així per resumir, ja sigui en dosis de tres mil sis-cents segons o en dosis infinites. Suposo que fins ara no havia tingut tantes ganes de renunciar. Ara que em sembla que tot el que és bonic només és un satèl·lit que gira erràticament al meu voltant. Ara que sense saber com no fer-ho, repel·lo els afalacs amb escuts fets de vergonya. Ara que tot sembla tan, i en realitat l'únic que passa és que ho tinc tan a prop!
 

Però encara, també remotament, sento un bri d'esperança. Ho aconseguiré. Aconseguiré trobar la bellesa.

Que m'escoltes?

Hi ha gent que no escolta. Els parles i et miren, això sí. Però ja ho veus, que el missatge no arriba, que allò que tu vols transmetre quedarà en el més miserable oblit i anirà a les escombraries tan bon punt algú passi l'escombra. Totes allà, les teves paraules, escampades per terra. 

No hi ha res a fer. Quan algú decideix que ja està, que ja té la informació que considera necessària, tots els teus esforços són una pèrdua de temps i d'energia. És igual que a tu et sembli que és important aquest i aquell altre detall, i que per a tu sigui essencial farcir la conversa de complements directes, indirectes i circumstancials. Amb la cara tova i els ulls opacs, l'altra persona entrarà en un atzucac de moviments compulsius amb el cap i t'afirmarà als morros l'absurditat d'estar parlant sol sense voler-ho.

I és llavors quan et quedes en aquest estat lamentable, enmig d'una conversa suïcida, topant de ple amb la pròpia perplexitat mentre et preguntes si tu també ho fas, això, alguna vegada. Em temo que sí. Vaja...

Esquerdes

Com fixar-te les esquerdes? Si pogués, ploraria de genolls sobre la terra i convertiria les meves paraules en argila, i en la intimitat de les parpelles closes resseguiria cada lletra dels teus abismes amb els dits, amb els palmells, amb els punys plens de fang. Però això seria com voler atrapar aigua entre les mans. L’argila és tan terrenal. I les ànimes, ja se sap.

Les esquerdes només es poden omplir amb amor. No hi ha res més. No es reparen. No es fixen (perdona’m per aquest intent maldestre). No s’arreglen. No es tanquen. Et configuren un nou paisatge intern on hi ha tot allò que necessites per al teu camí. Ni més. Ni menys. Però mentrestant, mentre dura aquest inventari de noses i menesters, et deixo el meu catàleg - ni que sigui per curiositat- de plenituds: l’olor dels dilluns a primera hora de la tarda, els cels de Montserrat, la música que em desperta el cor i m’adorm el pensament, el silenci dels somnis dels altres, un brot qualsevol arran d’un corriol, les rialles a casa, les converses profundes, les converses liles… I entre moltes altres coses, escriure’t. Escriure’t. A tu. Ara.

I en algun moment va succeir que escriure't a tu ja no és només per a tu, també és per a mi. No som tan especials, oi? Només tenim aquell punt de convergència d'origen incert que ens apropa ineludiblement. Per això, i perquè l'amor et pogués omplir totes les escletxes, mentre et despulles totes les exigències i dónes a cadascú la seva justa quota de responsabilitat i a tu mateixa la llibertat -que et pertany malgrat que sovint ho oblidis- de ser prescindible, jo et pentinaria els cabells a poc a poc, tan dolçament que no notaries ni els tous dels meus dits.

La meva abraçada seria recer per a les teves llàgrimes, per a les que cauen enfora i per a les que et són encara torrent per dins. I el ritme del teu cor em cridaria des del teu pit, en un colpir lleugerament dolorós, i m'ensenyaria que cadascú habita un cos diferent, i que no hi ha possibilitat de sincronia. Aquesta és la solitud de l'ésser que no pot ser envaïda.

Et duria un grapat de platja, i quan notessis, ja, la llengua salada i els peus cansats, un glop d'aigua de Fontargent.

De nit et bufaria unes quantes estrelles enllà. No te les vull prendre! Tan sols és que de vegades sembla que s'amunteguin en un ordre desconcertant que fa feredat. No et costa, engolir tanta immensitat de cop? Però ben pensat, qui sóc jo per jugar amb aquestes grandeses? Millor te'l deixo tal com està, el cel, que no sigui que ja el tinguem a dins.

Tu, cada vegada més de silencis, i jo, cada vegada més de paraules. I les esquerdes, cada vegada més de tot.

Tristeses

Hi ha tristeses que suren no saps ben bé on, sota la pell, atrapades en espais intermedis, en fronteres mal definides. Malviuen entre l'última mil·lèsima de segon d'un dia i la primera del següent. S'amaguen sota cada parpelleig, al punt de la i dels crits. Entre la carn i l’ungla, com un grapat de terra esgarrapada. Es desfan i es refan en aquest espai discret que et vas empassar fa temps; t'inunden i et deixen –en aquest soterrani estanc- erma, i freda, i humida, i esquerdada. Surant indefectiblement sota la pell. Sense ombra ni empremta per poder-les caçar.

Hi ha tristeses que no saben parlar.