Diles que tú tendrás mulatitos

Aquesta nova entrada al bloc necessita d’un context que només es troba al voltant d’una taula fumejant de berenars i notícies -uau!!- d’un dijous a la tarda. Imagineu-vos-la, si voleu: xocolata, cafè, bombons, galetes... o tot allò que no hem pogut endrapar per Nadal i encara està pel marbre de la cuina. Background: un pessebre mida XL il·luminat amb uns llumets d’un to blavós. Quasi podríem asseure Sant Josep a la taula amb nosaltres. Bé, en aquest cas seria Maria perquè aquesta és una reunió de dones. De dones antropòlogues. De cop se m’acut que precisament a ella li podríem haver preguntat moltes coses...

Sobre el títol, sapigueu que he triat aquest perquè trobo que sona bé, té un toc així com tendre. I la conjunció de llengua i dents és curiosament infantil.

Mulatitos, eh? Mira-la ella, sempre me la imagino dins d’un dibuix de la Pilarín. Però aquesta vegada no se m’acut en quin dibuix posar-te mentre descobreixes que els mites, algunes vegades, no són mites (d’aquest en concret jo en puc donar fe). Qui ho hagués dit, fa un temps, que mentre et fan propostes deshonestes reviuries, alhora, l’edat del “pavo” des de l’altra banda, la de pseudomare! Un pavo, deixa’m dir pel que sembla, una mica prolongat en el temps. Ehem. Després d’això ja poden venir mulatitos, conguitos, lacasitos o el que vulguis! Seré la primera en saber-ho?

De 18 a 22. I quina mania amb les opos. Nenes, nosaltres som de categoria 25!!! Com a mínim, i escalant posicions sense exàmens. Ara volia lligar això de les opos amb una dosi d’argot d’infermeres. És simplement fascinant, però com que no sóc infermera no sé com fer-ho. Seria una cosa així, i que em perdoni el col·lectiu sanitari: el sende de la prote de la dispo, què fort, ja no fa clapsis de factes ni muns. I tot i amb això, us felicito per haver aprovat les ditxoses opos com déu mana, estudiant a última hora i amb la progesterona (la proge?) a tota màquina.

S’han de tenir fronts oberts. Això ho vas dir tu quan estaves a punt d’obrir-te’n un més gran que el forat de la capa d’ozó. Obro parèntesi.(Per què serà que aquesta taula sempre em fa pensar en la piscina?) Tanco parèntesi. La qüestió és que ara seràs la jefa, i no crec que et calgui un fuet. A mi m’agradaria tenir una jefa com tu, de Girelona! En altres qüestions, a tu et toca patir altres edats, com ara l’adulta en la seva versió femenina i malparida. Ja et veig amb posició rotllo Vivien Leigh al final de la pel·lícula d’Allò que el vent s’endugué, però amb la teva pròpia frase: encara ha de néixer l’home -o la dona, afegeixo- que....

Si ja ho deia jo, que la propera vegada vindré amb la llibreta per prendre apunts. Quin moment! Anunciar la teva descendència com qui diu que sembla que el temps avui ha refrescat. I l’altra patint perquè al cap de tres segons d’haver arribat ningú no li deia res de la seva panxa! Val a dir que al segon que fa quatre ja t’havíem preguntat directament si era que sí. I era que sí! Al voltant d’aquesta taula ben aviat hi haurà més trones que cadires. I això sense comptar els mulatitos ni els adoptats-que-són-molt-monos.

Teniu raó, jo no sóc de grans discursos. Està clar que sóc més de parrafades. No tornaré a dir, ni en broma, que estudiar antropologia no m’ha servit per a res!

Louis Armstrong's Orchestra And Chorus – What A Wonderful World

Aquest vaivé

Aquest vaivé m’ha conquerit. Ja no sé tenir el carret de la compra a les mans sense empènyer-lo suaument, ara endavant, ara endarrera. I això que me’l miro de tant en tant i a dins hi ha pomes, o patates, o tomàquets.... però cap criatura! I encara més, aquest vaivé m’ha conquerit també per dintre. Com una onada que espetega a la sorra i recula. Com la marea. Què sé jo, com un camp de cereals vinclats pel vent. Com un gronxador del parc. Com un balancí . Com l’eco, eco, eco...

Com més hi penso, més em ve a la memòria una joguina que corria per casa quan era petita. Segur que les meves germanes se’n recorden. Era una poma vermella que quan la movies o la feies rodolar feia un so com de campanes i que absolutament sempre recuperava la seva posició original a mesura que el moviment s’alentia. Així és! Sí! Aquest és el vaivé interior de ser mare. Ja podem rodolar i fer mil voltes, que al final, sense ni haver de voler-ho, trobem el nostre equilibri únic i (im)perfecte.

Déu meu, sóc una poma??

En defensa de la legítima discrepància...

Però què contents, tots! I quants aplaudiments! I quines rialles! Hi trobo a faltar algun visca. Han passat els Reis abans d’hora i jo no me n’he adonat? Ooohhh, què toveta , aquesta cadira, deixa-m’hi posar bé el cul. Arrepenjo un braç, cop de cadera cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i xof! Ara sí, ben estarrufats com polls al niu pidolant cuquets amb el bec ben obert. Ara el coixí ja comença a memoritzar aquella empremta cular, si és que es pot dir així, que restarà a mode de fòssil per sempre més. Avui encara no es fa incòmoda la petja anterior, potser és que no hi ha princeses sensibles als pèsols en aquest Parlament, i encara no tinc clar si això és bo, o dolent.

Quant de temps passarà abans no s’hagin de descordar el botó de la cintura, de tan arrepapats que estan ja el primer dia?

La Bartoli!

Perdoni, sra. Cecilia, per aquest títol tan poc digne. Però és que aquest matí, casualment, vostè s’ha colat a la ràdio del meu cotxe, i no he pogut estalviar-me l’expressió. Li interessarà saber que a la meva filla de dos anys - a qui en aquell moment duia a l’escola i els gustos musicals de la qual es mouen entre el gegant del pi i deu pometes té el pomer-, li han agradat els seus refilets.

El perquè de l’expressió l’hem de buscar unes setmanes enrera, quan el seu nom va aparèixer a la conversa amb un vell amic. Entenc la fascinació amb què em parlava de la seva veu, tan perfecta i mil·limetrada, amb la mesura exacta d’emoció i passió. Per una curiosa associació d’idees (i ara ja és massa tard per fer-hi res), vostè quedarà unida als meus records de la mà d’en Joan petit, per una banda, i d’un professor d’una universitat ianqui especialitzat en el cinema espanyol de l’època del destape per una altra. Vagi, doncs, ben acompanyada, a cantar per aquests móns de déu.

Pie Jesu...

Mira-les bé, que són les últimes

Fa anys i panys que els meus avis passen l’estiu al poble natal del meu avi, a la costa de Tarragona. I des que tinc memòria per recordar-me’n, fa anys i panys que quan hi anem la resta de la família, després de dinar mengem les mateixes pastes d’una de les pastisseries del poble. La pastisseria preferida dels meus avis, no perquè sigui la més bona –que, francament, no sé si ho és o no-, sinó perquè és la “seva”. Vaja, que aquestes pastes formen part del costumari familiar.

Doncs bé, la setmana passada els meus avis van tornar de les vacances amb l’anunci d’una gran fatalitat: la “seva” pastisseria tanca les portes per sempre. Per sempre! Per això van dur una carretada de pastes per a tota la família. Perquè són les últimes. Les ú-l-t-i-m-e-s. Les Ú-L-T-I-M-E-S. Recalquem-ho, perquè amb aquesta mateixa intensitat m’ho van anunciar mentre l’àvia m’allargava un plat ple de les ja famoses pastes. Mira-les bé, que són les últimes. I jo vaig dir “ah, sí?” gairebé arrencant-li el plat de les mans perquè no el deixava anar, com si el fet de sostenir-lo hagués d’allargar més la vida d’aquells ametllats i d’aquelles llengües de gat amb xocolata farcides de taronja.

Un cop a casa, davant del plat, vaig començar a preguntar-me quina actitud hauria d’adoptar quan em posés a la boca la darrera d’aquelles galetes, quan estigués a punt d’empassar-me’n la darrera engruna. Ai mare, voldria fer-ho bé, quina responsabilitat! Perquè mai més ja no les tornaria a tastar, mai no n’hi hauria unes d’iguals. Per un moment em va agafar por i tot! Però el cert és que vaig començar a pensar en totes les últimes vegades que fem coses, de vegades conscientment i de vegades sense tenir-ne ni la més mínima sospita. No ho sé, coses com l’última vegada que sents una olor, que seus sota l’ombra d’un arbre que han de tallar; l’última vegada que veus algú, o que surts de la feina de la que t’acaben d’acomiadar; l’última vegada que et poses unes sabates que s’han fet massa velles però que són comodíssimes...

l davant d’aquell plat de pastes, vaig adonar-me que el meravellós de tot plegat és que l’última vegada que fas una cosa, sempre és la primera que en fas una altra.

Un minut de silenci per les pastes. Nyam!

La lluna que, per cert, avui fa el ple

Doncs llavors és un bon dia per tornar. I torno després de molts mesos amb la sensació que he d’escriure poc, només les paraules justes per recomençar. Per treure la pols del bloc. Per posar en ordre totes les coses meravelloses que han passat aquest estiu. Per deixar-me seduir amb noves idees. Per ampliar la meva banda sonora particular amb les vostres originals melodies. Per repensar(-me).

Encara que ho sembli, ni acabo les vacances, ni torno de les segones rebaixes, ni faig mudances. Només albiro una alenada d’aire fresc a l’horitzó que no prové de cap aire condicionat.

I mentre espereu la següent entrada, us deixo amb una cançó simpàtica.

Ella Fitzgerald – (It's Only A) Papermoon

Tinc excusa

Fa setmanes que no escric res al bloc. No me n'he cansat, ni es tracta d'un abandó improcedent. Segur que ho entendreu. El motiu, a dia d’avui, fa uns 8 centímetres, pesa uns 25 grams i encara no té nom. Com pot ser que una cosa tan petita i imperceptible m’esgoti tant?

Ara, però, tinc uns dies de vacances. I una idea. Una d’aquelles que si no escric aviat s’esvairà amb les campanades i el raïm.

Bona entrada d’any, i sigueu feliços :-)

En dies així

En dies així, m'alegro de tenir aquest bloc.

M'encanta aquesta cançó.

http://open.spotify.com/track/5vz1dfFleAEQVamPc0u8dv

Pobre Puff, es va quedar sol. Però era màgic, malgrat tot.

En Jackie Paper va créixer. I no va tornar.

El món és ple de Puffs i Jackies. Però la cançó diu que nanai, que no acaben junts, que no hi ha final de Hollywood. Que no pot acabar bé. No és terriblement trist?

A mi m'agrada més pensar que Puff i Jackie són la mateixa persona, i amb això no estic recolzant la teoria que hi havia drogues pel mig quan es va escriure aquesta cançó. Només que, a la vida, tots tenim moments Jackie i moments Puff. Moments per tirar endavant i créixer, i tocar de peus a terra. I moments per somiar i jugar a la platja, i que els reis i les princeses s'inclinin al pas de la teva aventura.

No deixis que ningú menystingui els teus moments, siguin quins siguin i com siguin. Potser un dia tindràs unes escates de drac que t'aniran petites, o voldràs baixar al fons del mar sense saber nedar. Si això passa, tanca els ulls i escolta la cançó. O canta-la. O pensa-la.

La màgia encara és possible.

No paris!

D'acord. Aquí us deixo una frase que he pensat avui:

Hi ha dies que, per molt que t'hi esforcis, acaben bé!

Misho a l’Illa de les Mèrtoles

Misho és una dona curiosa. Forta. Treballadora. Gran i petita alhora. Salta per sobre els coralls perquè la sal no li faci malbé les espardenyes, car són un regal preuat del seu amic. Qui no voldria ser ella, només alguna vegada, per saltar innocentment per damunt dels coralls i córrer a buscar un amic?

La història de Misho va quedar en suspens, ara ja fa anys, amb una frase que feia entendre que allà hi hauria marro. Deia: “Però les paraules van morir en el pensamet quan Misho es va trobar amb la mirada d'X, diferent, una mirada que li desconeixia”. La història era un projecte col·lectiu, a quatre mans, que es va acabar perquè mai no trobàvem el moment idoni per tirar-lo endavant.

Parlo d’aquest projecte a tall d’exemple. Només per dir que ara sé que no hi ha moments idonis quan esperes que arribin. Els moments idonis arriben quan, precisament, no els esperes. Tan fàcil que és de dir i tan difícil que és de comprendre! Però ara entenc moltes més coses. Tots ens fem grans d’una manera o altra, de vegades sense que el temps hi tingui res a veure. Misho va representar un moment idoni, el moment de saltar innocentment per damunt dels coralls. I ho dic així perquè queda més poètic, res més.

Sens dubte ara Misho tindria correu electrònic i saltaria per damunt del teclat –em temo que sense ni una engruna d’innocència- per revisar la safata d’entrada. No és que li vulgui treure el romanticisme a la història. En realitat, la vida té més poesia que l’Illa de les Mèrtoles i Misho i els coralls. I a Misho, pel que sabem , ningú no li va dir estic amb tu facis el que facis. Estic amb tu facis el que facis... Ara ho entenc! Aquí les teniu, aquestes paraules; unes boniques espardenyes per saltar coralls.