Impropietats

Això no es diu. Això no es fa. Això no es menja. Això no es toca. Això no es mira. Això… no es pensa? Qui ho diu, el que està bé i el que no? Qui és més dur i punyent amb aquest judici sinó un mateix? I és que de vegades –uns de vegades que s’assemblen més a sempres que a mais-, som implacables. Per això mateix, resulta que fa un temps em vaig apuntar a un curs d’impropietats. Per reciclar-me, per allò de la formació continuada -encara que aquesta només em donaria punts si fes oposicions per ser lliure-. Per veure si era capaç de ser realment impròpia amb mi mateixa, i si entre tanta impropietat albirava d’on sortia la mà que em picava els dits, cada vegada, davant de la temptació. Vaig descobrir que la mà era meva. Meva! Aleshores vaig comprendre que si només tenia dues mans, i una la feia servir per agredir l’altra, no aniria gaire lluny.
Ara espero la segona part del curs. Impropietats II, nivell avançat. Mentre espero que s’obrin les inscripcions, i com que alguna cosa havia de fer per conciliar les meves dues mans, em dedico (ens dediquem) a fer ombres xineses rere la claror dels altres.