Tu ets especial

 

 Tu ets especial. No hi fa res si és sempre o només de vegades, o el temps que fa que ens coneixem -potser ni tan sols ens coneixem-. No importen els anys que duguis al damunt, o si ets d’aquí o d’allà; si pensem diferent, o si tu dius a i jo dic b i resulta que és c. Tant fa com sigui jo per a tu.  

Tu ets especial per la teva mirada, i no pel color dels teus ulls.
Pel teu gest; pels somriures, mitjos o plens, d’aquells que et vessen d’entre les dents.
Per com dius, i no per la teva veu. O ben bé només perquè dius, i no parles a pes... tres-cents grams de conversa, si us plau, de la més barata que tingui, que només és per omplir una paperina de mitja hora.
Per l’olor que fas, no d’aquell perfum que emboira l’ascensor al teu pas, sinó de l’aroma que et respira la pell neta, sense artificis.
Pel que escrius. No per la teva cal·ligrafia tan polida, però per la forma com les lletres s’escolen dins meu i amaren els erms que m’habiten.
Pel que cantes. Perquè cantes, no em diguis que no. Jo ho sento, com taral·leges, i et veig melodies damunt dels cabells.

Per tantes coses, podria dir-te! I a la vegada, t’ho explico de la forma més planera que sé. Tu ets especial, només perquè em fas moure.