T'hi veus?

No us ha passat mai que busqueu les ulleres mentre le dueu posades? Això és el que passa amb els amics, també. De vegades no els trobes, i és que no t’adones que ja els portes posats. I llavors, tant amb les ulleres com amb els amics, et dius a tu mateixa que si t’haguessis aturat un moment abans d’aquesta frenètica recerca i t’haguessis mirat al mirall, ja sabries que tot el que és necessari ho portes sempre posat. Les ulleres, en alguns casos. I els amics, sempre.

Hola, bonica.

Hola, bonica. Avui prens l’espai del meu bloc; avui més que mai les meves paraules són totes per a tu. No he pogut acompanyar-te, però t’he pensat i repensat al llarg del dia. Diria que fins i tot t’he parlat en un xiuxiueig imperceptible i inconscient. Ahir, en canvi, davant teu, tan a prop, les emocions que no encertaven a vestir-se de paraula es van convertir en abraçada. Tinc presents els teus ulls vius amarats de llàgrimes alhora que somreies i estaves per tothom, tranquil·la i serena, preguntant a aquells que et venien a trobar que com estaven, fent-los més fàcil el moment. Ets forta, ets valenta, ets generosa. I tan propera... la meva Montse! T’imagino passant comptes amb tu mateixa i amb les moltes preguntes que t’aclaparen. El teu pare ja no hi és, i les contradiccions que durant aquests anys t’han assolat com males herbes a la vora del camí, ben aviat no seran més que exquisides flors de colors on jugaran les papallones. I t’adonaràs que les vau plantar entre els dos, el teu pare i tu, i que són més vives que mai. És aquesta la llum del teu paisatge!

T'estimo, bonica. Un petó.

Ventet d'agost

És l’últim diumenge d’agost. Ja es percep aquell tràfec propi del final de les vacances; o potser seria més encertat dir del retorn a la feina. Però avui és diumenge, encara, ja ho he dit, i un ventet lleuger i fresc fa bellugar les cortines i m’acosta la remor de les fulles mandroses del til•ler del pati. Exhalen dolços sospirs un rei, un príncep i una princesa, cavalcant en somnis per una plàcida migdiada. Quina pau em duu, també, aquest ventet lleuger i fresc, que em convida a tancar els ulls i volar. Volar per altres cels més llunyans dels que conec, travessar núvols més blancs dels que mai no he vist, guaitar paisatges sense explorar, batre les meves ales en silenci. Descobrir.

I és que tot té un aire tan nou! Estic a punt per emprendre aquest vol, fins i tot amb els ulls oberts. Intueixo que m’agradarà, més si també m’acompanya aquest ventet lleuger i fresc. Si em veieu passar per damunt de les vostres teulades, saludeu-me amb la mà, que jo faré el mateix.

Per no pensar

Van dir-me que, per no pensar, llancés els meus pensaments al riu i els deixés lliscar com si fossin fulles seques. Començar per l’Amazones seria una bona idea; no conec cap riu prou gran per fer-hi cabre tanta fulla!

Aniré a poc a poc. Em faré un riu a mida, que salti àgil i rabiós i enèrgic entre les pedres, de vegades, però també que es bressoli mandrosament. Hi vull algun remolí, a més, que faci giragonsar les fulles en un intent d’engolir-les per sempre més. Al final el riu arribarà al mar. Potser allà sí que hi cabrien, totes.

Si tu, o tal vegada tu, o potser tu ara ets un d’aquests pensaments, no et preocupis. El mar també s’acaba, i si sobrevius al viatge, i si no se t’ha empassat cap remolí, i si els corrents t’han fet fer un trajecte plàcid i plaent, em trobaràs asseguda a la riba d’una platja.

Bon viatge...

Tirant a gris

M’agrades més quan no estàs de mal humor. Aquella ratlleta del front se’t marca menys; sí, aquella, la cicatriu que et va quedar el dia que vas caure d’un núvol i et vas fer gran. I els ulls et brillen perquè t’emociones, i no perquè la ràbia i la crispació s’hi barallin.

M’agrades més quan no martelleges el teclat despiatadament i l’acarones amb suavitat, perquè saps que ha de dir coses importants, que és un tu dividit en possibilitats infinites.

M’agrades més, sí, quan escoltes, i no quan sembla que no hi siguis, i els ocells que volen entrar per la teva finestra s’estaborneixen confosos en un vidre immaculat. Quan parles, també, i no quan cremes les paraules abans que hagin tingut temps de sortir per la boca.

M’agrades més quan no tens pressa i no fas espetegar la llengua al paladar en un gest impacient i exasperant; amb la serenor els músculs ja no et punxen la cara.

M’agrades més quan ajudes els altres perquè sí, i no quan remugues perquè tens més feina de la prevista i no et quedarà temps per fer noves previsions de feina que difícilment es compliran.

Quan somrius, m’agrades més. No cal que estiguis alegre, això depèn de tu, però pots somriure només perquè és agradable i l’entrada és gratuïta.

M’agrades més quan el teu posat no agafa aquell to grisenc i espès, quan passeges damunt teu un arc de sant Martí que tentineja vitalitat.

No t’emprenyis. Relaxa’t. Respira fons i abandona’t, només per avui, en un raconet del llençol. Demà serà un altre dia.

Matamos a domicilio

Aquest eslògan publicitari retolat a la porta del darrera de la furgoneta que conduïa davant meu m’ha arrencat un somriure avui, quan tornava de treballar. Els nous límits de velocitat establerts darrerament m’han permès llegir, també, mentre l’avançava, tota la parrafada escrita en el lateral esquerre de l’esmentat vehicle. Llàstima de no tenir un bolígraf vermell a mà, si no, allargant el braç, també hauria pogut corregir-ne les faltes. La qüestió és que destacaria, i no pel seu alt valor literari, les següents paraules: para todo tipo de plagas. En aquell moment he pensat que seria absurd tenir una plaga de bitxos a casa i que no vinguessin a eliminar-te-la a domicili. Però això ara no ve al cas. La perspectiva d’un producte capaç d’aniquilar tot tipus de plagues m’ha transformat el somriure en un riure maliciós, d’aquells que et fan tancar lleugerament els ulls i ensenyar més les dents. He memoritzat el telèfon, és clar. Després trucaré i demanaré que em facin un pressupost. Quant pot costar exterminar una plaga de maleïts he-de-fers que no para de créixer?

Pensaments en espai x

Endavant, no cal que truquis. Ja has estat aquí altres vegades. Passa i tanca la porta darrera teu. Avui ets el meu pensament en espai x, i en aquesta equació irracional, la x ets tu.

Avui tornarem a fer ballar plegats els nostres pensaments en aquesta dimensió que només tu i jo compartim. Anirem a passejar, si vols, muntanya amunt, fins el turonet. Omplirem llibretes verdes amb les nostres llistes de preocupacions. Viatjarem a les Mèrtoles de nou, sense equipatge. Ens asseurem a terra sobre en Carl Flesch per no embrutar-nos el cul. Observarem l’estrany viatge de la papallona-crisàlide-cuc-papallona-cuccrispallona. Comptarem les fotocòpies de la filosofia de la vida. Pararem l’orella per esbrinar d’on ve aquest ocellet que refila. Teixirem un jersei de llana fina per a princeses amb cabells blancs. Omplirem parèntesis a les fosques.

Correm, saltem, plorem, emprenyem-nos, discutim, sufoquem-nos, atrevim-nos, riem, perdonem, juguem, ensenyem, cridem, emocionem-nos... Fem el boig aquí dins fins que sigui hora de marxar!

Instal·lada temporalment en el caos

Qualsevol dia d'aquests em menjaré un mitjó de la talla vint-i-tres mentre llenço una torrada al cove de la roba bruta.

Jo solia ser una persona endreçada. Fins al punt de ratllar la mania. Però ja no exerceixo. Ara entro a casa i tant puc ensopegar amb un bolet de peluix (sí, també en fan) com amb un got de plàstic que ha tingut diverses funcions -cap de les quals és beure, per descomptat-. I mentre em faig camí apartant gairebé a puntades de peu les cites amb el metge, les cintes per marcar roba, els pitets bruts, els biberons, el comandament d'un aparell anomenat televisió, les tovalloletes humides, la feina pendent i el xarop per la tos, repasso mentalment la llista de la compra que probablement no podrem fer fins el cap de setmana. Juguem a casetes, a motos, a nines, a trencaclosques, a fer rabietes, a fer ganyotes, a fer nones, a fer el mico, a fer festes, i a ballar, a plorar, a saltar, a cridar, a cantar. I a manar. Netegem el marbre de la cuina només per poder-lo tornar a omplir de seguida amb mini-sopars i carmanyoles. I després ja és hora de tovalloles amb caputxa per embolicar els nostres plançons després d'un agradable bany. Bany que pren el lavabo més que les criatures, òbviament. Però aquest semimalbaratament d'aigua, malauradament, no es pot aprofitar per res més que per embrutar la resta de la casa. Després ve l'escena del mitjó i la torrada, i una conversa adulta i animada que va desapareixent irremeiablement en una tirallonga de monosíl·labs cansats a mesura que es va buidant la pica de plats per esbandir. El trajecte fins al llit ja no és tan llarg. Ens movem a càmera lenta pel passadís. Jo m'aturo per dir bona nit a l'ordinador, que treu el nas entremig de milionets de paperets escampats per la taula. Estic plantejant-me si li demano el divorci a la maquinota, perquè últimament no ens avenim gaire. Ell no m'entén. És un egoista. Un malcriat. Tot el dia cridant l'atenció. I amb quatre pampallugues a la pantalla es pensa que ja ho pot arreglar tot...
M'estiro al llit, em tapo fins al nas i poso quarta al caparró. Després tercera, al cap d'una estona. Ai, que em passo de revolucions! Frena, frena. Va, ara segona. I primera. I ara ja pot estacionar. Premo la clau. Mic, mic. Tancat. Silenc... Mamaaaaaaa!!

Això. Ara exerceixo de mare.

Petit filòsof

L’altre dia un alumne em va preguntar a classe quin nom tenia el que un sent quan mira per la finestra i davant del paisatge que l’envolta es veu petit. Però no petit d’inferior, va remarcar, sinó petit davant la immensitat.

Petit filòsof d’immenses idees, no recordo què et vaig contestar en aquell moment per al teu exercici de classe. Però ara et dic que mentre obris la finestra i la teva vista no abasti a trobar el final de l’horitzó podràs fer el que vulguis.

De grat bufaria pols d’estrelles a la nit, i arreu escamparia molinets de vent de mil colors que foragitessin els núvols, però no cal. Darrera els núvols, i dins la fosca, no s’hi amaga res. I tu ja ho sabies!

Dra Jekyll, Mrs Hyde i Apireta

Un cas estrany, aquest, certament.

Un dia, sóc la pols en suspensió d’un contrallum, càlida, fugissera, etèria. Un altre, sóc un ull mordaç, nyam!, que t’empipa a llambregades. El següent, sóc la tinta d’un bolígraf que ja no fas servir; però l’endemà sóc la lletra més gastada del teu teclat, la que ja m’ha robat l’empremta del dit. I torno a ser el llaç setinat que guarnia els teus cabells i decorava el teu somriure. Fins i tot he estat xiclet de maduixa a la sola de les teves sabates noves. I si abans d’ahir era una dècima de febre que jugava al teu front, ahir era la fulla d’un ganivet que tallava llengües. Però no et preocupis, perquè demà seré cirurgiana d’errors i desencerts. I demà passat ja és massa lluny per saber res.