Qui en sap, de tempestes?

De vegades cal deixar reposar les coses. Ho he après no fa gaire, això. Semblaria que per escriure ja està bé aprofitar els moments intensos, i caçar al vol les emocions més irracionals abans que el moment deixi de ser àlgid. No és pas que llavors no sàpiga com començar. És que el moment àlgid, precisament, dura poc i té un component massa íntim. No és, tampoc, que el deixi passar i prou; més aviat tinc el convenciment que cap moment no és un moment perdut, que no cal córrer per no oblidar, que d'una manera o altra allò no s'esborrarà. Ben bé com aquelles boles de vidre (d'un gust estètic discutible) plenes de neu que sempre m'embadaleixen. Quan les sacseges, els flocs -diguem-ne flocs- diminuts inunden tot l'espai, i l'espectacle a petita escala és meravellós. Després, la intensitat del moment es va apaivagant, fins que tot torna a quedar en repòs. Probablement cap d'aquells petits flocs no haurà quedat al mateix lloc on era, malgrat l'aparença. Per això, precisament, em vaig convencent que, de vegades (remarco, de vegades!), es més important aprendre de la calma després de la tempesta, observar una nova configuració de les coses que segur que s'haurà esdevingut. Des de la serenor, les paraules esdevenen més fermes, amb menys esquerdes. Menys volàtils. Potser perden un punt de màgia, de bogeria, però què importa, al cap i a la fi, si aquestes coses no són les que perduren? La realitat és el que perdura, i està bé guarnir-la amb encenalls de fantasia. En canvi, seria poc assenyat fer-ho al revés, guarnir els somnis, tan efímers, amb encenalls de realitat!

Fa pocs dies va venir algú, sense preguntar, a sacsejar la meva bola de vidre vàries vegades. Quan ja amainava l'envestida, però sense gaire lucidesa encara, vaig creure que només faria fora les paraules que em cremaven a dins si les escrivia. M'equivocava: no calia fer fora res. Si no m'hagués adormit davant de l'ordinador potser després no me n'hauria adonat, d'això. Perquè no vaig obeir els meus instints i no vaig escriure res. I, inevitablement, mentre dormia, cada paraula va trobar un nou lloc per reposar. La bola de vidre va tornar al seu estat original, amb una nova configuració de les coses. Així, tan senzill. Ara puc escriure sobre allò sense penedir-me d'haver-me precipitat. Ara puc veure el paisatge amb nitidesa, i no entenc perquè allà on hi havia un prat ara hi ha un bosc, o com és que el rierol ha desaparegut, o perquè ara hi ha un camí que voreja el turó, o perquè hi ha més ocells a la branca del castanyer, però m'és igual. No cal entendre-ho tot, ja m'hi aniré trobant.

Quan ve algú i et diu, sense contemplacions i de la forma més planera, com s'ho fa per ser feliç, i de quina manera ha arribat a descobrir com fer-ho, no pots més que deixar-te agombolar. I després, ja ho veurem...

Un sopar sense mi

Un sopar sense mi. Col·legues antropòlogues, quin anàlisi en feu, de la situació? Jo volia ser-hi, volia ser-hi!! Per això he pensat que hi seré, de totes totes, per pura rebequeria, amb aquesta crònica anacrònica i deslluïda de Pepito Grillo de pa sucat amb oli.

No se m’acut un escenari millor per a la nostra reunió que un restaurant on ens facin canviar de taula perquè a la nostra hi ha goteres. Gràcies a la que va escollir el lloc. Promet.

M’alegro d’haver dut la meva llibreta per anotar tot allò que veig. Aquest serà un treball de camp irregular i emocionant. I tan endogàmic!

He estat la primera d’arribar. Em sol passar, això de no ser mai l’última. He observat el local. Hi ha força gent. Alguns fins i tot ja acaben de sopar, quan nosaltres encara ni ens hem trobat. No sé com, tot d’una sembla que m’hagi refregat el nas amb una mata d’orenga i que després m’hi hagi polvoritzat ambientador de llimona. Em temo que tant se val el menú que trïi, tot tindrà irremeiablement el mateix gust.

Arribes tu, després meu, agitant la mà quan em veus. Tens color a les galtes i el teu mocador de coll olora a nenuco rosa, ho percebo quan ens fem dos petons per saludar-nos.  No han passat ni dos minuts que ens esquitxen les rialles de les qui heu vingut juntes tot fent esquí aquàtic per la C-58. Apunto a la llibreta: neneeeeees!!

A punt de seure a taula, arribes per fi tu també, amb el teu tràfec habitual. Mentre ens saludem, l’inquietant xiulet de kill bill sona i sona insistentment dins la teva bossa. L’agafes. Sí, li dius, el pijama del segon calaix, i 210 ml de llet amb dues cullerades rases de cereals.

Estem a punt. Ja ens hem canviat de taula per les goteres. Qui dispara primer? Obrim orelles i omplim boques per dissimular que tenim més gana de conversa que de fettuccine alla crema di formaggi. Em fa nosa la llibreta. Abans de desar-la apunto: primer plat servit. Ens cal un ordre del dia.

A la una ens fan fora. Seguim parlant. I segueix plovent. Però demà, també, seguirà la resta del món. Ciao bellas!

Al pàrquing, engego el cotxe, m’asseguro que soni el CD de Sanjosex i respiro fons. Ja no sento olor d’orenga ni d’ambientador de llimona. Res del que he tastat tenia el mateix gust. M'espero una estona asseguda amb els ulls tancats. Em sembla que a fora encara plou. Suposo. Els vostres titubejos de futur em duran més segura que mai fins a casa. Gràcies i feliç retorn. 

Fet a mida

Hi ha dies que, no saps ben bé perquè, se’t posen bé. Sense que passi res d’especial. Et lleves al matí, i tant se val com hagis dormit o en quins somnis t’hagis perdut, o quin peu posis primer en saltar del llit al terra glaçat de finals d’octubre. Són dies d’aquells que semblen vestits fets a mida, còmodes, senzills, sense pretensions, que combinen amb tot i amb tothom. 

Cosits –a mà- amb fil d’esperança, rivetejats amb cinta de tardor, amb botons de somriures càlids i vores de cotó fluix; de colors embastats sense agulla, enjogassats en dibuixos rutilants. Vestits que només et posaries per casar-te amb la vida. (... i la vida et diria que sí, perquè li és igual el vestit que portis).

Són dies en què un full blanc és ple de possibilitats, i no d’incerteses.

Plic és poc

Avui ha plogut, per fi. Per fi. Per fi. Les gotes sonen així, quan cauen sobre les rajoles del pati, quan espeteguen contra els vidres, quan salten damunt dels meus cabells perquè em fa mandra obrir el paraigües si el trajecte és curt. O potser sóc jo que ho sento perquè només un plic em sembla poca cosa, i els per fis m’encisen com cants de sirena mentre corro cap al cotxe aquest matí de dissabte. El primer dissabte de la tardor. Per fi!

Mudarem les fulles 

encara que no vulguem. 

El vent ens acuitarà, impacient, 

i se les endurà en un vol de joguina 

sibilant...

T'hi veus?

No us ha passat mai que busqueu les ulleres mentre le dueu posades? Això és el que passa amb els amics, també. De vegades no els trobes, i és que no t’adones que ja els portes posats. I llavors, tant amb les ulleres com amb els amics, et dius a tu mateixa que si t’haguessis aturat un moment abans d’aquesta frenètica recerca i t’haguessis mirat al mirall, ja sabries que tot el que és necessari ho portes sempre posat. Les ulleres, en alguns casos. I els amics, sempre.

Hola, bonica.

Hola, bonica. Avui prens l’espai del meu bloc; avui més que mai les meves paraules són totes per a tu. No he pogut acompanyar-te, però t’he pensat i repensat al llarg del dia. Diria que fins i tot t’he parlat en un xiuxiueig imperceptible i inconscient. Ahir, en canvi, davant teu, tan a prop, les emocions que no encertaven a vestir-se de paraula es van convertir en abraçada. Tinc presents els teus ulls vius amarats de llàgrimes alhora que somreies i estaves per tothom, tranquil·la i serena, preguntant a aquells que et venien a trobar que com estaven, fent-los més fàcil el moment. Ets forta, ets valenta, ets generosa. I tan propera... la meva Montse! T’imagino passant comptes amb tu mateixa i amb les moltes preguntes que t’aclaparen. El teu pare ja no hi és, i les contradiccions que durant aquests anys t’han assolat com males herbes a la vora del camí, ben aviat no seran més que exquisides flors de colors on jugaran les papallones. I t’adonaràs que les vau plantar entre els dos, el teu pare i tu, i que són més vives que mai. És aquesta la llum del teu paisatge!

T'estimo, bonica. Un petó.

Ventet d'agost

És l’últim diumenge d’agost. Ja es percep aquell tràfec propi del final de les vacances; o potser seria més encertat dir del retorn a la feina. Però avui és diumenge, encara, ja ho he dit, i un ventet lleuger i fresc fa bellugar les cortines i m’acosta la remor de les fulles mandroses del til•ler del pati. Exhalen dolços sospirs un rei, un príncep i una princesa, cavalcant en somnis per una plàcida migdiada. Quina pau em duu, també, aquest ventet lleuger i fresc, que em convida a tancar els ulls i volar. Volar per altres cels més llunyans dels que conec, travessar núvols més blancs dels que mai no he vist, guaitar paisatges sense explorar, batre les meves ales en silenci. Descobrir.

I és que tot té un aire tan nou! Estic a punt per emprendre aquest vol, fins i tot amb els ulls oberts. Intueixo que m’agradarà, més si també m’acompanya aquest ventet lleuger i fresc. Si em veieu passar per damunt de les vostres teulades, saludeu-me amb la mà, que jo faré el mateix.

Per no pensar

Van dir-me que, per no pensar, llancés els meus pensaments al riu i els deixés lliscar com si fossin fulles seques. Començar per l’Amazones seria una bona idea; no conec cap riu prou gran per fer-hi cabre tanta fulla!

Aniré a poc a poc. Em faré un riu a mida, que salti àgil i rabiós i enèrgic entre les pedres, de vegades, però també que es bressoli mandrosament. Hi vull algun remolí, a més, que faci giragonsar les fulles en un intent d’engolir-les per sempre més. Al final el riu arribarà al mar. Potser allà sí que hi cabrien, totes.

Si tu, o tal vegada tu, o potser tu ara ets un d’aquests pensaments, no et preocupis. El mar també s’acaba, i si sobrevius al viatge, i si no se t’ha empassat cap remolí, i si els corrents t’han fet fer un trajecte plàcid i plaent, em trobaràs asseguda a la riba d’una platja.

Bon viatge...

Tirant a gris

M’agrades més quan no estàs de mal humor. Aquella ratlleta del front se’t marca menys; sí, aquella, la cicatriu que et va quedar el dia que vas caure d’un núvol i et vas fer gran. I els ulls et brillen perquè t’emociones, i no perquè la ràbia i la crispació s’hi barallin.

M’agrades més quan no martelleges el teclat despiatadament i l’acarones amb suavitat, perquè saps que ha de dir coses importants, que és un tu dividit en possibilitats infinites.

M’agrades més, sí, quan escoltes, i no quan sembla que no hi siguis, i els ocells que volen entrar per la teva finestra s’estaborneixen confosos en un vidre immaculat. Quan parles, també, i no quan cremes les paraules abans que hagin tingut temps de sortir per la boca.

M’agrades més quan no tens pressa i no fas espetegar la llengua al paladar en un gest impacient i exasperant; amb la serenor els músculs ja no et punxen la cara.

M’agrades més quan ajudes els altres perquè sí, i no quan remugues perquè tens més feina de la prevista i no et quedarà temps per fer noves previsions de feina que difícilment es compliran.

Quan somrius, m’agrades més. No cal que estiguis alegre, això depèn de tu, però pots somriure només perquè és agradable i l’entrada és gratuïta.

M’agrades més quan el teu posat no agafa aquell to grisenc i espès, quan passeges damunt teu un arc de sant Martí que tentineja vitalitat.

No t’emprenyis. Relaxa’t. Respira fons i abandona’t, només per avui, en un raconet del llençol. Demà serà un altre dia.

Matamos a domicilio

Aquest eslògan publicitari retolat a la porta del darrera de la furgoneta que conduïa davant meu m’ha arrencat un somriure avui, quan tornava de treballar. Els nous límits de velocitat establerts darrerament m’han permès llegir, també, mentre l’avançava, tota la parrafada escrita en el lateral esquerre de l’esmentat vehicle. Llàstima de no tenir un bolígraf vermell a mà, si no, allargant el braç, també hauria pogut corregir-ne les faltes. La qüestió és que destacaria, i no pel seu alt valor literari, les següents paraules: para todo tipo de plagas. En aquell moment he pensat que seria absurd tenir una plaga de bitxos a casa i que no vinguessin a eliminar-te-la a domicili. Però això ara no ve al cas. La perspectiva d’un producte capaç d’aniquilar tot tipus de plagues m’ha transformat el somriure en un riure maliciós, d’aquells que et fan tancar lleugerament els ulls i ensenyar més les dents. He memoritzat el telèfon, és clar. Després trucaré i demanaré que em facin un pressupost. Quant pot costar exterminar una plaga de maleïts he-de-fers que no para de créixer?