Impropietats

Això no es diu. Això no es fa. Això no es menja. Això no es toca. Això no es mira. Això… no es pensa? Qui ho diu, el que està bé i el que no? Qui és més dur i punyent amb aquest judici sinó un mateix? I és que de vegades –uns de vegades que s’assemblen més a sempres que a mais-, som implacables. Per això mateix, resulta que fa un temps em vaig apuntar a un curs d’impropietats. Per reciclar-me, per allò de la formació continuada -encara que aquesta només em donaria punts si fes oposicions per ser lliure-. Per veure si era capaç de ser realment impròpia amb mi mateixa, i si entre tanta impropietat albirava d’on sortia la mà que em picava els dits, cada vegada, davant de la temptació. Vaig descobrir que la mà era meva. Meva! Aleshores vaig comprendre que si només tenia dues mans, i una la feia servir per agredir l’altra, no aniria gaire lluny.
Ara espero la segona part del curs. Impropietats II, nivell avançat. Mentre espero que s’obrin les inscripcions, i com que alguna cosa havia de fer per conciliar les meves dues mans, em dedico (ens dediquem) a fer ombres xineses rere la claror dels altres.

 

Tu ets especial

 

 Tu ets especial. No hi fa res si és sempre o només de vegades, o el temps que fa que ens coneixem -potser ni tan sols ens coneixem-. No importen els anys que duguis al damunt, o si ets d’aquí o d’allà; si pensem diferent, o si tu dius a i jo dic b i resulta que és c. Tant fa com sigui jo per a tu.  

Tu ets especial per la teva mirada, i no pel color dels teus ulls.
Pel teu gest; pels somriures, mitjos o plens, d’aquells que et vessen d’entre les dents.
Per com dius, i no per la teva veu. O ben bé només perquè dius, i no parles a pes... tres-cents grams de conversa, si us plau, de la més barata que tingui, que només és per omplir una paperina de mitja hora.
Per l’olor que fas, no d’aquell perfum que emboira l’ascensor al teu pas, sinó de l’aroma que et respira la pell neta, sense artificis.
Pel que escrius. No per la teva cal·ligrafia tan polida, però per la forma com les lletres s’escolen dins meu i amaren els erms que m’habiten.
Pel que cantes. Perquè cantes, no em diguis que no. Jo ho sento, com taral·leges, i et veig melodies damunt dels cabells.

Per tantes coses, podria dir-te! I a la vegada, t’ho explico de la forma més planera que sé. Tu ets especial, només perquè em fas moure.

El primer segon dia de l'any

Volia acabar l’any escrivint. Feia dies que se m’anaven acudint coses, però, com sol passar, les millors idees es volatilitzen a la sala d’espera del temps. 

- Bon dia, senyor temps, sóc la idea número nou-cents quaranta-dos mil tres-cents cinquanta-vuit.

- Vostè dirà.

- Venia a desenvolupar-me.

- Molt bé, doni’m el fil que de seguida començo a estirar. No s’amoïni, no fa mal.

- Està bé, a veure... un moment... ui... l’he perdut, el fil!

No vaig acabar l’any escrivint. Primer perquè quan m’hi vaig posar, vaig desaparèixer agradosament dins del bosc de paraules i desitjos que alguns de vosaltres havíeu plantat, ja, previsors, a cop de teclat, abans de la darrera mitjanit del dos mil onze.

Després perquè quan tenia l’escena perfecta per acabar l’any -la besàvia ensenyant al besnét com encenia el foc i posava branquillons damunt d’una flama encara esmorteïda i dient-li que allà només s’hi podia escalfar les manetes i ell, obedient, acostava les manetes a la llar de foc - van trucar a la porta per explicar a la besàvia que la senyora Paquita, la veïna, s’havia mort aquell mateix dia. Allò, certament, em va despistar de l’escena, i de l’escriptura.

 Al final vaig tenir clar que, fos el que fos, hauria d’esperar, perquè faltaven poques hores per canviar d’any i tenia els dits negres de pelar les carxofes per al sopar i tacats del retolador amb què la meva filla havia fet les targetetes per als convidats, una per a cadascú amb el seu dibuix/gargot corresponent (quan es va cansar de dibuixar persones, veient que la cosa se li escapava de les mans, va dir que allò eren unes sorpreses i es va quedar tan panxa).

Ahir, doncs, em vaig llevar decidida a començar l’any tal com no l’havia pogut acabar. Si no fos perquè el petit de la casa va decidir arrencar dues tecles del portàtil, potser hauria estat més fàcil aconseguir-ho. Però no vull pas dir que sigui culpa seva! Només que la x i la Alt no sortien per enlloc, i és que les havia llençat a la paperera. Ara he de vigilar, sobretot amb la x, que després d’un muntatge precipitat ha quedat al revés i s’ha de prémer ben fort perquè aparegui.

I ara sembla que sí, que pot ser que encara que sigui dos de gener, acabi escrivint alguna cosa. Ho dic contenta, perquè les circumstàncies m’han dut fins aquí i ara, però també ho dic fluixet, per si de cas...

Si hagués de dir alguna cosa d’aquest any que acabem de passar, escolliria fer un resum de pífies, per riure’m una mica de mi mateixa i acceptar que són les pífies les que ens fan créixer i prendre decisions. Riure et sacseja més que plorar. O potser igual. O menys, jo què sé. Però és més divertit! Potser un bon propòsit per a tots els dies que vindran, de l’any que sigui, seria recordar això. Això i que la x s’ha de prémer més fort, recoi! Als qui m’heu acompanyat aquest any us dono les gràcies per haver-me estimat, per haver-me cuidat, per haver-me deixat anar de la mà, per haver-me fet emprenyar, per haver-me escoltat, per haver-me rebut amb els braços oberts, per haver-me arrencat somriures, per haver-me recordat, per haver-me tenyit de colors, per haver-me tret la llengua, per haver-me fet obrir tota mena de pots, per haver-me deixat conèixer-vos, per haver-me dit veritats... per haver-me acostat una mica més a mi mateixa.

La veritat és que no tinc cap altre propòsit. No demano a ningú que es quedi. Hi ha coses que, senzillament, han de passar soles. Només desitjo no coleccionar més excuses que passes endavant, i que això sigui l’única cosa realment quantificable de tot allò que faci. I bé, si al final no és així, és que cal inventar amb urgència un any que tingui més de tres-cents seixanta-sis dies, que el dos mil dotze és any de traspàs.

Estil safareig

Un bloc amb caràcter propi, amb un estil personal, com el teu. Com el teu, ha dit. Malgrat que només era un exemple per intentar explicar que un bloc ha de tenir la seva pròpia personalitat i originalitat, per un moment m’ha fet una certa il·lusió que algú fos capaç de dir que aquest bloc té una mena d’alguna cosa que el fa diferent.

Després de rumiar-hi una estona he esbrinat quin és aquest estil propi. Es diu estil safareig.
En primer lloc hi ha l’efecte cove de la roba bruta. Al final del dia, quan el pijama s’ha arrapat al meu cos sense saber com i la son fa veure que no hi és -que no hem jugat prou, avui?-, agafo la pila de roba de damunt de la cadira i la llenço al cove. Tot el que duia, a rentar. I no cal dir que cada peça requereix la seva engruneta d’esforç. Aquí ja entra en joc el safareig. De vegades cal fregar més fort; d’altres deixar la peça en remull. O tractar-la amb fervorosa delicadesa. O fer servir un sabó especial. El més interessant, però, és que els safareigs són concebuts com uns receptacles destinats a la neteja i a l’abastiment d’aigua, i anant una mica més enllà, com a llocs de trobada i socialització. Que no us quadra, això, doncs, amb el meu bloc? Que no hi llenço el que he carregat tot el dia per submergir-ho en aigua de lletres i sabó d’assossec? Que no hi frego amb determinació? Que no s’hi acosta cap bèstia assedegada a ficar-hi el morro? Que no aprofito per regar-hi els pensaments? 

Que no em trobo a mi mateixa, emmirallada en el reflex d’aquesta aigua? Això. Això és l’estil safareig.

Un quart i mig de cinc

Vaig tornar-los a veure, de lluny, un dia d’aquesta setmana, mentre caminava apressadament a buscar la meva filla a l’escola. Acabaven de travessar el pont. Diria que, sempre que els veig, acaben de travessar el pont i fan exactament la mateixa passa al mateix lloc exacte. I potser jo també hi entro, en aquesta sincronia perfecta a mode de deja vu, perquè és igualment possible que jo refaci les meves pròpies passes d’algun dia anterior. El camí és conegut, i d’obligada repetició si en comptes de trencar abans agafes el carrer Àngel Guimerà en el trajecte fins a l’escola.

Ella, amb el seu xandall negre i fúcsia i les seves sabatilles esportives, els cabells lluents i curts, l’esquena recta i el front orgullós. Ell, més desairós, amb pantalons de pana i jaqueta verd caqui, atent al ritme que esdevé gairebé una imposició cada tarda, abans no comenci a vesprejar.

S’agafen de la mà. Sempre. De vegades parlen, o es parlen, no ho puc saber des d’on sóc. Es fan mirar, però van de pressa, i si no fos  perquè també s’asseuen al banc que hi ha just al final d’un extrem del pont, seguint una conducta rutinària i hem de creure que lògica, hom pensaria que no són de veritat, que són una exhalació, que ni tan sols han passat per allà i són un vague record d’alguna altra tarda més o menys assolellada.

De vegades, en comptes de trencar abans, agafo el carrer Àngel Guimerà en el trajecte fins a l’escola. Només per veure’ls. I, talment com si fos una sorpresa, quan apareixen el cor em somriu i se’n va bategant amb ells una estoneta, abans no comenci a vesprejar. Perquè, per molta pressa que tingui, a qui no li agrada fer un tomb amb els seus avis? 

Estimats trenta-sis

Estimats trenta-sis, sigueu benvinguts. Col·loqueu-vos el dorsal a un lloc visible, cordeu-vos bé les sabatilles i preneu aire, que comença la vostra marató. No patiu, trobareu avituallament quan calgui. Tu, tres, que ja fa dies que m'acompanyes, ensenya-ho tot bé al sis, no et deixis res i recorda-li que no badi, que hi ha llocs en obres. I tu, sis, sigues tafaner i fes que el tres et segueixi pels racons pels que ell sempre passa de llarg perquè li sembla que ja els coneix o que ja hi ha estat moltes vegades. No us feu lletjos l'un a l'altre, haureu de passar molts dies junts. I el cinc no el busqueu per demanar-li consell, ha fugit per cames. Us haureu d'espavilar sols...

Qui en sap, de tempestes?

De vegades cal deixar reposar les coses. Ho he après no fa gaire, això. Semblaria que per escriure ja està bé aprofitar els moments intensos, i caçar al vol les emocions més irracionals abans que el moment deixi de ser àlgid. No és pas que llavors no sàpiga com començar. És que el moment àlgid, precisament, dura poc i té un component massa íntim. No és, tampoc, que el deixi passar i prou; més aviat tinc el convenciment que cap moment no és un moment perdut, que no cal córrer per no oblidar, que d'una manera o altra allò no s'esborrarà. Ben bé com aquelles boles de vidre (d'un gust estètic discutible) plenes de neu que sempre m'embadaleixen. Quan les sacseges, els flocs -diguem-ne flocs- diminuts inunden tot l'espai, i l'espectacle a petita escala és meravellós. Després, la intensitat del moment es va apaivagant, fins que tot torna a quedar en repòs. Probablement cap d'aquells petits flocs no haurà quedat al mateix lloc on era, malgrat l'aparença. Per això, precisament, em vaig convencent que, de vegades (remarco, de vegades!), es més important aprendre de la calma després de la tempesta, observar una nova configuració de les coses que segur que s'haurà esdevingut. Des de la serenor, les paraules esdevenen més fermes, amb menys esquerdes. Menys volàtils. Potser perden un punt de màgia, de bogeria, però què importa, al cap i a la fi, si aquestes coses no són les que perduren? La realitat és el que perdura, i està bé guarnir-la amb encenalls de fantasia. En canvi, seria poc assenyat fer-ho al revés, guarnir els somnis, tan efímers, amb encenalls de realitat!

Fa pocs dies va venir algú, sense preguntar, a sacsejar la meva bola de vidre vàries vegades. Quan ja amainava l'envestida, però sense gaire lucidesa encara, vaig creure que només faria fora les paraules que em cremaven a dins si les escrivia. M'equivocava: no calia fer fora res. Si no m'hagués adormit davant de l'ordinador potser després no me n'hauria adonat, d'això. Perquè no vaig obeir els meus instints i no vaig escriure res. I, inevitablement, mentre dormia, cada paraula va trobar un nou lloc per reposar. La bola de vidre va tornar al seu estat original, amb una nova configuració de les coses. Així, tan senzill. Ara puc escriure sobre allò sense penedir-me d'haver-me precipitat. Ara puc veure el paisatge amb nitidesa, i no entenc perquè allà on hi havia un prat ara hi ha un bosc, o com és que el rierol ha desaparegut, o perquè ara hi ha un camí que voreja el turó, o perquè hi ha més ocells a la branca del castanyer, però m'és igual. No cal entendre-ho tot, ja m'hi aniré trobant.

Quan ve algú i et diu, sense contemplacions i de la forma més planera, com s'ho fa per ser feliç, i de quina manera ha arribat a descobrir com fer-ho, no pots més que deixar-te agombolar. I després, ja ho veurem...

Un sopar sense mi

Un sopar sense mi. Col·legues antropòlogues, quin anàlisi en feu, de la situació? Jo volia ser-hi, volia ser-hi!! Per això he pensat que hi seré, de totes totes, per pura rebequeria, amb aquesta crònica anacrònica i deslluïda de Pepito Grillo de pa sucat amb oli.

No se m’acut un escenari millor per a la nostra reunió que un restaurant on ens facin canviar de taula perquè a la nostra hi ha goteres. Gràcies a la que va escollir el lloc. Promet.

M’alegro d’haver dut la meva llibreta per anotar tot allò que veig. Aquest serà un treball de camp irregular i emocionant. I tan endogàmic!

He estat la primera d’arribar. Em sol passar, això de no ser mai l’última. He observat el local. Hi ha força gent. Alguns fins i tot ja acaben de sopar, quan nosaltres encara ni ens hem trobat. No sé com, tot d’una sembla que m’hagi refregat el nas amb una mata d’orenga i que després m’hi hagi polvoritzat ambientador de llimona. Em temo que tant se val el menú que trïi, tot tindrà irremeiablement el mateix gust.

Arribes tu, després meu, agitant la mà quan em veus. Tens color a les galtes i el teu mocador de coll olora a nenuco rosa, ho percebo quan ens fem dos petons per saludar-nos.  No han passat ni dos minuts que ens esquitxen les rialles de les qui heu vingut juntes tot fent esquí aquàtic per la C-58. Apunto a la llibreta: neneeeeees!!

A punt de seure a taula, arribes per fi tu també, amb el teu tràfec habitual. Mentre ens saludem, l’inquietant xiulet de kill bill sona i sona insistentment dins la teva bossa. L’agafes. Sí, li dius, el pijama del segon calaix, i 210 ml de llet amb dues cullerades rases de cereals.

Estem a punt. Ja ens hem canviat de taula per les goteres. Qui dispara primer? Obrim orelles i omplim boques per dissimular que tenim més gana de conversa que de fettuccine alla crema di formaggi. Em fa nosa la llibreta. Abans de desar-la apunto: primer plat servit. Ens cal un ordre del dia.

A la una ens fan fora. Seguim parlant. I segueix plovent. Però demà, també, seguirà la resta del món. Ciao bellas!

Al pàrquing, engego el cotxe, m’asseguro que soni el CD de Sanjosex i respiro fons. Ja no sento olor d’orenga ni d’ambientador de llimona. Res del que he tastat tenia el mateix gust. M'espero una estona asseguda amb els ulls tancats. Em sembla que a fora encara plou. Suposo. Els vostres titubejos de futur em duran més segura que mai fins a casa. Gràcies i feliç retorn. 

Fet a mida

Hi ha dies que, no saps ben bé perquè, se’t posen bé. Sense que passi res d’especial. Et lleves al matí, i tant se val com hagis dormit o en quins somnis t’hagis perdut, o quin peu posis primer en saltar del llit al terra glaçat de finals d’octubre. Són dies d’aquells que semblen vestits fets a mida, còmodes, senzills, sense pretensions, que combinen amb tot i amb tothom. 

Cosits –a mà- amb fil d’esperança, rivetejats amb cinta de tardor, amb botons de somriures càlids i vores de cotó fluix; de colors embastats sense agulla, enjogassats en dibuixos rutilants. Vestits que només et posaries per casar-te amb la vida. (... i la vida et diria que sí, perquè li és igual el vestit que portis).

Són dies en què un full blanc és ple de possibilitats, i no d’incerteses.

Plic és poc

Avui ha plogut, per fi. Per fi. Per fi. Les gotes sonen així, quan cauen sobre les rajoles del pati, quan espeteguen contra els vidres, quan salten damunt dels meus cabells perquè em fa mandra obrir el paraigües si el trajecte és curt. O potser sóc jo que ho sento perquè només un plic em sembla poca cosa, i els per fis m’encisen com cants de sirena mentre corro cap al cotxe aquest matí de dissabte. El primer dissabte de la tardor. Per fi!

Mudarem les fulles 

encara que no vulguem. 

El vent ens acuitarà, impacient, 

i se les endurà en un vol de joguina 

sibilant...